Està clar que vivim en un món corrupte i corromput que no para de generar desigualtats. Sembla com si només uns pocs fossin els convidats a la festa; una festa que paguem tots i que sovint ens deixa en el trist paper d’espectadors o servidors. La Calòrica ens transporta al Congrés de Viena de 1814 per il·lustrar la fi de l’Antic Règim i el naixement, encara tímid, del liberalisme econòmic… que més tard desembocarà en el capitalisme neoliberal de la Thatcher i alguns altres. Un canvi de paradigma que seguia tenint com a objectiu preservar les riqueses i els privilegis dels que més tenien i deixar al poble on sempre havia estat, a la base del sistema… Canviar-ho tot per seguir més o menys igual.
A Le congrès ne marche pas assistim a la reunió dels més alts mandataris del moment (el tsar Alexandre I de Rússia, Frederic Guillem III de Prússia o Francesc I d’Habsburg), convidats pel ministre d’assumptes exterior d’Àustria, Klemens von Metternich. Assistim a les festes, a les recepcions i a les múltiples ballades de valsos que es van organitzar durant mesos, però també veiem com es fa política de saló i com s’enreden les relacions de tan famosos personatges. Una trista radiografia de com es feia política fa un parell de segles, i que segurament encara es deu seguir fent, encara que hagin canviat els salons, els càrrecs dels que manen o les activitats amb les que es distreuen.
El més important d’un grup com La Calòrica és el salt al buit que fan amb cada nou espectacle. En lloc de seguir per camins ja transitats, sempre opten pel camí més difícil i compromès, cosa que dona espectacles únics i irrepetibles. Saben on volen arribar, què volen transmetre, i els és igual si això els fa partir de la Viena del segle XIX o de la llunyana illa de Sumbawa, on el volcà Tambora ho va destruir tot el mateix any del Congrés ja anomenat (l’analogia entre els dos fets és un dels començaments més bells i encertats del nostre teatre recent). Però no contents amb això, encara es compliquen més la vida fent un espectacle que està parlat en francès (quasi en la seva totalitat), rus, anglès, castellà i català.
El resultat de tot això és una peça complexa i extraordinària que passa per la comèdia, per la paròdia i pel teatre més reflexiu. Ningú surt de la sala igual que ha entrat, i això és una virtut que molts pocs grups aconsegueixen. I si s’aconsegueix és gràcies a molts elements: a l’intricat text de Joan Yago, a l’hàbil direcció d’Israel Solà i a un repartiment que frega un cop més l’excel·lència. Aquest cop, als ja habituals Júlia Truyol (magnífica en el paper de Metternich), Esther López, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Marc Rius, s’hi afegeixen Carles Roig, Tamara Ndong, Roser Batalla (del seu monòleg del final se’n parlarà durant molt de temps) i Joan Esteve, que acabarà essent un personatge clau i decisiu. I és que passarà de xuclar la mamella (literalment) a esguerrar la festa a una quants…