La millor manera d’evitar una revolució és apagar-la abans que comenci. Sota aquesta premissa, s’inicia a la Viena de 1814 una trobada per repartir-se Europa i els territoris que d’ella depenien d’arreu del món entre els governs d’Àustria, Anglaterra, Rússia i Prússia en la que havia de ser l’era post Napoleó. Allò que havia de ser una reunió d’alt nivell prevista per dues setmanes es converteix en una festa de mesos que dona voltes en cercle, mostra les vergonyes d’una ètica inexistent, sacia els egos incansables d’estrafolaris mandataris i de l’aristocràcia del moment, i escanya la societat austríaca, innocent amfitriona. Però Napoleó guarda una efímera sorpresa que trenca la dinàmica i la perverteix, fent que tothom es converteixi en sospitós. I no és l’únic. La natura també té preparada una emboscada en forma d’any sense estiu que plana en el relat i que exagerarà la bretxa gegantina que existeix entre rics i pobres, i la multiplicarà infinitament… La mateixa bretxa radical que perduraria segle i mig després en societats tan presumiblement avançades com, per exemple, l’anglesa. I és que els polítics governen per això, per consolidar societats on els més pobres aixequin un país en el que els rics puguin gaudir-ne dels beneficis. I cal tenir-los ben collats. Si no es fes així, seria la revolució, el caos, el desordre. Quin altre remei hi ha? Com manifestaria la mateixa Thatcher en escena, hi ha alguna alternativa?
La Calòrica torna amb Le Congrès ne marche pas, una peça sobre el Congrés de Viena i la fi de l’antic règim. Un mirall on reflectir el col·lapse que està a punt de viure la nostra pròpia societat. Es tracta d’un espectacle atrevit com mai, trencador, ja des del moment que utilitza el francès com a llengua base, i flirteja amb l’alemany, el rus, l’anglès i el castellà, sempre sota el suport d’uns puntuals subtítols en català que demostren la mil·limètrica precisió de la posada en escena i d’una veu en off més que encertada que t’acompanya aquest revelador viatge i et situa oportunament. La companyia, per la seva trajectòria, sembla decidida a indagar en l’essència de món d’avui a partir d’eixos com la democràcia o el canvi climàtic, prenent com a explicació els seus orígens, després d’Els ocells, i De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Ara li toca el torn a la societat neolliberal.
El text de Joan Yago, sota la direcció d’Israel Solà, esdevé punyent, satíric, àgil i incisiu. No busca la rialla fàcil, sinó que condueix amb traça l’espectador, fins a tot a cop d’un desenfrenat vals, per camins que voregen la ironia i l’estupefacció a parts iguals, que transiten per situacions poca-soltes insofribles, bassals de fang on és fàcil veure-hi reflectides imatges actuals. I acabes rient, sí, d’imatges que fan plorar. Els intèrprets estan majúsculs, i coreografien les escenes magistralment. La dicció és fantàstica (i és una mostra del treball que hi haurà hagut al darrere) i ningú no queda per sota o per sobre de l’altre. La posada en escena és pròpia d’un quadre neoclàssic, versàtil i senzilla, suficient. El fastuós vestuari fomenta la immersió en l’ambient de l’època.
La suposada pau duradora que perseguia l’opulenta trobada aristocràtica es trenca amb un gir de guió final que interpel·la l’audiència i que remou consciències. Trencar l’ordre natural de les coses no està a l’abast de qualsevol, i la provocació en forma d’evident invitació sembla que hauria de trobar resposta entre els espectadors. Però, és clar, només és teatre, i la reflexió final, sortint ja de la sala, va a la recerca d’una l’alternativa que avui dia sembla que no hi és ni se l’espera.
Un espectacle intel·ligent, fascinant, un estudi històric en forma de farsa que desemmascara la realitat.