La Calòrica torna als escenaris amb l’obra Le Congrès ne marche pas de Joan Yago, després d’haver exhaurit entrades, pràcticament des del primer dia, la temporada passada al Teatre Lliure de Gràcia, deixant a molta gent sense poder veure aquest muntatge.
Jo vaig ser una de les que no va poder anar-hi, així que de seguida que vaig veure que es tornava a programar, vaig reservar l’entrada pel mateix dia de la reestrena, tot i que es tractava del dia de Nadal.
La platea del Teatre Poliorama plena fins dalt. I si no vaig equivocada, amb entrades quasi exhaurides per totes les funcions.
Així que, si voleu anar-hi, ja podeu corre a comprar les entrades.
Som a la tardor de 1814. Napoleó és derrotat i reclòs a l’illa d’Elba. Les quatre grans potències de l’Antic Règim (Àustria, Rússia, Anglaterra i Prússia) es reuneixen per intentar assegurar-se el poder i frenar al poble de qualsevol intent revolucionari.
Aquesta reunió (el Congrés de Viena, primera cimera internacional de la història), que havia de durar una o dues setmanes, es va convertir en una festa de nou mesos (de l’1 d’octubre de 1814 al 9 de juny de 1815).
Una festa on es va fer de tot (ballar, beure, menjar i practicar sexe) menys de parlar del que s’havia de parlar. Una festa multitudinària a la qual van arribar a assistir centenars de representants d’altres nacions mundials.
Le congrès ne marche pas és un espectacle ple de metàfores, des de la posada en escena, l’espai escènic de Bibiana Puigdefàbregas, inspirat en les visites guiades dels museus, com la metàfora del moment polític que vivim actualment.
Sota la direcció d’Israel Solà nou actors amb un nivell interpretatiu brutal.
El text va ser escrit en català i es va traduir al francès. Però l’espectacle està interpretat en la llengua original de cada personatge (francès, rus, alemany, anglès, castellà, català). Un repte interpretatiu actoral brutal, del que tots ells se’n surten amb escreix gràcies a l’assessorament d’un gran equip de professionals i que cal esmentar i felicitar Julia Calzada (traducció i assessoria fonètica en francès i anglès), Gerard Adrover i Yulia Karaganova (traducció i assessoria fonètica en rus).
De totes maneres no heu de patir per entendre el què diuen en cada moment, ja que hi ha una pantalla on surt la traducció simultània dels diàlegs al català, i la veu en off d’un narrador també en català.
Aquí us deixo quins són els protagonistes principals i els actors que els interpreten:
*Klemens von Metternich, primer ministre d’Àustria (Júlia Truyol)
*Lord Robert Castlereagh, ministre d’afers exteriors de la Gran Bretanya (Marc Rius)
*Lady Emily Castlereagh, la seva esposa (Roser Batalla)
La Roser Batalla també interpreta a la ministra Margaret Thatcher, pronunciant un solemne discurs (Speech to Conservative Women’s Conference el 21 de maig de 1980)
defensant el liberalisme com a única solució possible. Una actuació brillant, que el públic va aplaudir durant una bona estona.
*Charles-Maurice de Talleyrand, ministre d’afers exteriors de França (Carles Roig)
*Pedro Gómez de Labrador, enviat especial d’Espanya (Xavi Francès). Un actor que sempre ens regala escenes divertidíssimes.
*Alexandre I, Tsar de Rússia (Aitor Galisteo-Rocher)
*Frederic Guillem III, Rei de Prússia (un ninot)
*Barbara von Krüdener, mística religiosa (Tamara Ndong)
*Caterina, Princesa de Bragation (Esther López)
*Un servent (Joan Esteve), amb una interpretació magnífica, sobretot en l’últim acte, que ens situa en el temps present (una societat que ha abraçat el capitalisme i que divideix el món entre els que serveixen i els que són servits), on ens regala un número coreogràfic final espectacular, creat per la coreògrafa i ballarina Vero Cendoya. Sens dubte, un dels millors moments de l’espectacle, tant pel significat del personatge, com per una execució coreogràfica i de moviment impressionants.
Una actuació que va fer aixecar a tots els presents, i aplaudir durant força estona.
Le congrès ne marche pas és un espectacle que es presenta en forma de comèdia. Es tracta d’una mena de vodevil amb escenes molt còmiques, on es respira ironia, frivolitat i falsedat.
Un espectacle amb una lectura política molt potent sobre el capitalisme i de com n’està de desfasat el món actual. És una crítica als governants i a la humanitat, i ens fa qüestionar tot el que passa al nostre voltant.
Crec que la humanitat cada vegada és més conformista. Ens queixem però no actuem. Ens justifiquem dient que sempre ha estat així i que això no canviarà mai.
Hi haurà algun dia la revolució dels servents?, o ens ho continuarem mirant des de la butaca?