Els moments que conformen la història de la civilització estan bastament documentats. Això sí, no sempre s’explica tot el que va passar del cert, es té en compte només allò que els vencedors i els poderosos volen que quedi registrat i s’obvien o eliminen fets o persones que no interessen que estiguin relacionades.
En la seva nova producció, La Calòrica trasllada a l’espectadora al Congrés de Viena de 1814, la fi de l’Ancien Régime on els poderosos es van reunir per repartir-se el món després de vèncer a Napoleó. Però amb tant d’ego a la mateixa ubicació no pot ser tot tan fàcil, menys quan s’abandonen als plaers i la bona vida mentre qui paga és el poble. Dues setmanes previstes es converteixen en mesos i… tot es complica.
Una vegada més, i sota el pretext d’un argument esbojarrat i caòtic, aquesta companyia trasllada sobre l’escenari un tema que cal debatre i posar-hi noms, encara que sigui amb un reflex del passat. Text enginyós i artesà, amb la signatura de Joan Yago, on l’absurditat humana serveix per desgranar un leitmotiv potent i d’imperiosa actualitat.
Amb el francès com a llengua vehicular entre els personatges -i una veu en off en català que va posant en context el caos de l’escenari- aquest relat es va fent camí a la ment del públic que es va endinsant en la història de manera natural i molt intensa. L’interès per la trama i els seus protagonistes va en augment a mesura que avança la narració, de tal manera que poc importa en quin idioma s’estigui parlant perquè s’ha arribat a un pacte tàcit d’immersió mútua.
El repartiment està esplèndid, no hi ha dubte que hi hagut un treball exhaustiu en la interpretació i, sobretot, en la dicció. És impressionat veure la dedicació i entrega de tots els implicats per parlar les diferents llengües que surten a l’espectacle amb el màxim rigor possible. És admirable i un plaer per a la oïda.
Nou intèrprets a dalt de l’escenari (més una veu en off) amb una sincronia i un encaix perfecte que es trasllada en un relat orgànic que es mou i es desenvolupa com si no necessités cap esforç.
Israel Solà dirigeix aquesta producció amb molt habilitat, estructurant tots els elements en el seu ordre específic. Des de la cadira o el got que ha d’estar en un lloc concret, al ritme amb què els diàlegs es van succeint, els silencis, els moviments o les pauses -aquestes tan importants-.
Com va passar amb les anteriors produccions d’aquesta companyia, el públic surt amb la sensació que ha viscut una experiència única, que vol tornar a veure el més aviat possible.