Es fa complicat recomanar una peça -una òpera de cambra, en aquest cas- que resulta difícil en molts aspectes. Resulta difícil per la seva partitura (excel·lent, però complicada per a oïdes no acostumades), pel seu llibret (la dramatúrgia de Paco Zarzoso és especial i molt particular, això no ho pot negar ningú) i per la direcció de Xavier Albertí, que a mi m’ha resultat l’aspecte més discutible. Entenc que jugava, tal com he dit, amb elements delicats, però aquesta mania de molts directors d’escena d’infantilitzar o reduir a símbols l’estètica de moltes òperes no em sembla que sempre funcioni. Per a mi, les equivocacions més grans han estat l’elecció d’un vestuari impossible i el fet de no haver contextualitzat la història. Penso que amb un cert naturalisme hauríem entès millor la crítica i les ironies de Zarzoso, que hi són per tot el text. El públic hauria connectat més amb el que s’explicava, i en canvi, s’ha hagut de conformar en mirar des de la barrera una història que ni li anava ni li venia. Ben cantada, amb una enginyosa escenografia, un bons repartidors de joc (Mercè Sampietro i Pere Ponce)… i poca cosa més.
Enllaç copiat!