Sergio Peris-Mencheta ens dóna una lliçó d’història de l’economia a través d’aquesta versió de l’obra d’Stefano Massini amb l’ajuda de 5 actors-músics, que arriben a fer fins a un total de 120 personatges en les més de tres hores que dura l’espectacle, a un ritme trepidant.
Què sabem dels orígens del gegant financer Lehman Brothers? Coneixem el seu passat més recent i la seva final: la seva fallida el 2008 va incendiar els mercats i va accelerar la crisi mundial de la qual encara no ens hem recuperat. Amb Lehman Trilogy ens endinsem en els començaments d’aquesta icona de la crisi, fundat per tres germans jueus que arriben a Amèrica el 1840, moment en el qual comencen el seu negoci amb una humil botiga de teles. Amb aquest punt de partida, a través de jocs escènics i divertits números musicals, l’espectacle ens va explicant com les decisions empresarials, les pròpies circumstàncies vitals de la família i l’atzar ben aprofitat, els porta a muntar tot un imperi. L’espectacle combina a la perfecció una gran quantitat de dades històriques, econòmiques i fins i tot un anàlisis de la història de l’ecònomia, i ho vesteix amb tocs d’humor. Una proesa per la qual crec que seria genial que a aquest tipus d’obres fos el públic més jove, és una gran lliçó d’història que entra sola, molt més instructiva que un llibre d’història a l’ús.
Quant a la part estrictament teatral, a la gran habilitat per a explicar-nos la història del capitalisme, se li suma un ritme que ens introdueix encara més en aquest món de produir com més millor: contínuament se succeeixen personatges, històries, cançons, balls, música… Dóna la sensació que els 5 artistes es multipliquin apareixent per qualsevol punt de l’escenari, dotant a l’espectacle d’un dinamisme vibrant. I és que Oscar Martínez, Ferran González, Pepe Lorente, Darío Paso, Leo Rivera i David P. Baiona fan una feina brutal, tot i la velocitat amb la qual han de canviar contínuament de personatge, no fallen ni un segon: caràcters ben dibuixats, coreografies d’escena súper mesurades i coordinades, afegeixen a més música i veus en directe, ells mateixos són els encarregats de tocar els instruments… És un plaer veure artistes així damunt de l’escenari, encara que sigui durant tres hores, una durada potser excessiva.