D’un bon principi no vaig triar d’anar a veure aquest espectacle, però com vaig llegir tantes opinions i crítiques positives, fins hi tot, que era l’espectacle de la temporada, finalment vaig decidir de comprar les entrades. D’entrada us diré que no sóc d’aquelles persones que es deixa convèncer davant d’una mala crítica, ni de les etiquetes, que malauradament se’ls hi posa a alguns actors, moltes vegades injustes, però “sí que faig cas” quan la gran majoria de la crítica coincideixen en escriure meravelles d’una obra que jo havia descartat.
Després de veure fa tres anys la “Lehman Trilogy” de Roberto Romei a La Villarroel, les meves expectatives davant aquesta nova versió eren molt altes. També es cert que no m’agrada fer comparacions d’una mateixa obra, però en aquest cas no me’n vaig poder estar. I es que la de La Villarroel va ser tant brutal, em va agradar tant, que encara que em resistia a fer-ne comparacions, no ho vaig poder evitar. I em sap greu, perquè tot i que la versió de Sergio Peris-Mencheta no m’ha convençut, el muntatge ha sigut un dels més originals i complerts que he vist dalt d’un escenari. M’ha agradat molt la música, les coreografies, la posada en escena, les llums, les interpretacions, el ritme,… I llavors…què ha fallat? Que no era ni prou entenedora, ni em va enganxar tant, com la versió que vaig veure a La Villarroel , que tot i que tenia la mateixa durada, en aquella ocasió se’m va fer fins hi tot curta.
Estic segura que si no hagués vist la versió de Romei, hagués gaudit molt més del muntatge de Sergio Peris-Mencheta; perquè sense cap mena de dubte, el muntatge és brutal.
Com a muntatge és un ****
Com a versió és un ***