Aquesta obra de teatre està basada en el relat de Charlotte Perkins Gillman, una autora nord-americana que va destacar per ser molt activa en la defensa dels drets civils de les dones. L’empaperat groc va ser considerada un exemple molt eficaç de literatura gòtica… però amb el temps també s’ha destacat per ser una reivindicació feminista en un segle en que el sufragisme estava empenyent amb força. De fet, la història ens explica com la societat de l’època tractava a les dones que presentaven “comportaments estranys”… quan en realitat -com és el cas de la protagonista- estaven patint una depressió postpart.
La versió teatral, que utilitza una fina ironia per acostar més la història a l’espectador, ha barrejat molt bé l’estil de la novel·la gòtica amb el discurs feminista, molt més clar a mesura que avança la trama. Les reflexions del personatge central, així com les seves suposades al·lucinacions, serveixen per donar visibilitat al tema central. I és que la turmentada dona que viu sota el paper de la paret no és més que el símbol de la dona que la societat americana de l’època no deixava opinar, ni pràcticament respirar. Arribats a aquest punt cal destacar la grandíssima interpretació d’una Roser Batalla que ens hipnotitza amb les seves pors, les seves sentències i la seva lucidesa clarivident. Una petita joia que qualsevol amant dels monòlegs amb substància no hauria de deixar escapar.