Aquesta obra és una versió lliure de La tempestat de William Shakespeare, la qual s’inspira tambè en l’inici de La pesta d’Albert Camus, fent servir alhora peces musicals de La tempesta de Beethoven. Sens dubte, Jordi Oriol apunta alt, com ja ho va fer amb La caiguda d’Amlet, i el resultat en general és satisfactori. No obstant, un pot tenir la sensació que va bastant perdut al començament de l’espectacle, podent-se sentir envaït per un discurs en el que costa entrar i amb el que potser un pot sentir que realment no sap que està passant a escena durant la primera part de l’obra. Malgrat això, la posada en escena és tan potent visualment que aconsegueix atrapar del tot a l’espectador, el qual té la ocasió de contemplar embadalit una proposta enèrgica i bella a parts iguals, convidant-lo a submergir-se en la representació. Realment, trobem pocs elements dalt de l’escenari, però Xavier Albertí els aconsegueix combinar de tal manera que aquests atorguen una personalitat pròpia al muntatge, encaixant a més a la perfecció al fusionar-se amb el text. En aquest sentit, l’obra impacta i, més enllà de les seves mancances, aquesta esdevé poesia per les nostres retines i orelles, sent remarcable el treball, la força i la intensitat que s’aconsegueix plasmar i transmetre a dalt de només un petit quadrat escènic.
Enllaç copiat!