De vegades, en sortir del teatre, hi ha el recurs inevitable de divagar pels carrers deambulant lentament, sense fi ni cap altre objecte que el d’assumir l’impacte profund que hem sofert. Passa poques vegades, com aquella meravella puntual inesperada que dóna l’atzar. De tal manera que hi ha nits exquisides, tocades per un alè de veritat insondable, que donen al fet quotidià de viure un punt de transcendència. Pensava en això, profundament tocat, després de veure L’encarregat, l’obra de Halold Pinter, en el superb muntatge, hipnòtic, que ha dirigit en Xicu Masó. No pretenc fer una crítica, que no ens les paguen, sinó moure’m en el senzill estat de les emocions i la sensibilitat. El que m’interessa d’aquesta posada en escena tan aguda és la lectura que ha fet el director del text, la mirada intranscendent i gairebé neutre que ha posat al damunt de totes les coses, activant només el subtilíssim mecanisme que desplega l’univers intencional de Pinter. Per mi aquest desplegament té a veure amb el misteri i l’amenaça, el misteri latent que hi ha rere qualsevol fesomia humana, i l’amenaça d’aquesta foscor que sorgeix sota el rostre innocent de qualsevol acció, per intranscendent que paregui. En L’encarregat hi ha una distorsió alarmant i constant en alguna banda, en l’ambient, alguna cosa que no acaba d’anar com ens esperem que vagi, que ens neguiteja i ens interroga. I no són ben bé les paraules al que em refereixo, que sovint trenquen la tensió provocant una rialla, sinó alguns gestos escindits, accions estranyes a les quals inútilment hi cerquem la seva lògica en nosaltres. Però molt especialment els silencis pertorbadors i les mirades significants que es claven els personatges. Treure tot això a la llum multiplica Pinter i dimensiona la seva enormitat. La veritat és que no havia vist mai un Pinter tan ben llegit i escenificat, capaç de crear aquesta llum evanescent i l’aire de misteri que tenen de vegades les coses humanes. Per això, a l’hora de jutjar el que veiem, ens estremim. Sentim pietat i afecte per Daunis, un sense sostre mort de por que tampoc deixa de ser un ésser menyspreable, un ésser difús i apallissat que en realitat parloteja per defensar-se del seu temor. I què me’n dieu dels dos germans, Anton i Miki? Capaços d’aterrir a qualsevol. Què amaguen? Per què fan el que fan? Per què diuen el que diuen? He sentit en alguna banda descriure aquesta obra com una comèdia de l’amenaça; però diria que té més a veure amb l’amenaça implícita que sempre duu el silenci. Perquè en realitat i -exceptuant el superb i il·luminador monòleg d’Anton-, aquests personatges parlen des d’alguna distància a la qual no acabem d’arribar, no diuen gairebé res. I no obstant, quan sou al pati de butaques i van passant els minuts, sembla augmentar de forma inevitable l’emoció intimidadora de les coses en la seva passivitat infranquejable. No ho sé, de vegades les línies són tan, tan difuses que un dubte que mai hagin existit… Quina autèntica i veritable meravella!!!
Em sembla que no premiar i donar més vida a aquest muntatge seria ofendre a la professió teatral. Per fi el Teatre Lliure sembla recuperar l’essència d’aquell alè llunyanament perdut.