Poc s’imaginava Choderlos de Laclos que la seva novel·la epistolar inspiraria tantes versions posteriors, ja fossin teatrals, cinematogràfiques o televisives. De totes, destaca l’adaptació teatral de Christopher Hampton que es va estrenar al West End amb Alan Rickman i Lindsay Duncan, i que més tard serviria de base per a la famosa i extraordinària pel·lícula d’Stephen Frears. Aquí també arribaria als escenaris en el 1993 de la mà de Pilar Miró, amb Juanjo Puigcorbé, Mercè Sampietro i Marta Calvó. Des de llavors només havíem tornat a veure als personatges d’aquest joc llibertí en un parell de versions del Quartet, de Heiner Müller, i en un estrambòtic musical rock protagonitzat per Carme Conesa i Edu Soto.
Portar aquesta obra al teatre, intentant que sembli moderna i no es quedi només en un antiquat retrat d’època, no és una tasca fàcil. Carol López, directora i adaptadora de la versió que ens ocupa, ha intentat tenir sempre un peu a l’actualitat, ja fos amb una posada en escena pretesament anacrònica o amb un text que evita les referències a l’època i tracta als protagonistes com a personatges universals… que és realment el que són. Per a mi, la Comtessa de Merteuil i el Vescomte de Valmont són tan ferms i sòlids que no necessiten d’ulleres de sol, cotilles de pega o pentinats del segle XXI. Però ja posats, si aquest és el joc, potser calia arriscar una mica més i no quedar-se en una barreja d’elements que tampoc aporten una estètica clara, i molt menys bonica…
D’altra banda, crec que Mònica López aconsegueix una Merteuil important i imponent, que és del que es tracta. Dona la sensació que s’hagués pogut potenciar més el seu rol en algunes escenes, però en general funciona… cosa que no podem dir del tot del Valmont de Gonzalo Cunill. Sé que el personatge és un os dur de rosegar, ja que basa tot el seu potencial en una personalitat aclaparadora i fins i tot una mica salvatge. És el llibertí per excel·lència, un cràpula sense escrúpols que acaba redimit per l’amor més pur i innocent. Cunill ho intenta, i crec que salva bé la difícil comesa, tot i que falta aquest extra intangible que tant ajuda a definir al personatge. Per la seva banda, constitueix un gran encert de càsting la Madame de Tourvel de Mima Riera o els joveníssims Danceny i Cécile, molt ben interpretats per Tom Sturgess i Elena Tarrats.
Malgrat el caprici bilingüe (no crec que calgui aprofundir en la polèmica del mes), la innecessària disculpa inicial dels personatges o el quasi nul erotisme de la proposta, aquestes “amistats perilloses” tenen al·licients que la redimeixen per complet. Penso que tot i els handicaps esmentats, Carol López l’encerta amb alguns petits detalls com el del número musical, la mort de Tourvel al ritme de Dolor y vida o la fugida de Merteuil per la porta del darrera. Una versió que potser no agradarà a tothom, però que aguanta força bé l’embat d’una peça molt més complicada del que sembla a simple vista.