En aquest Othello l’adaptador i director Oriol Tarrason ha fet algunes “maleses” que jo aplaudeixo, com escurçar-la en durada i personatges, que ha reduït a tres. Així s’ha concentrat en el moll de l’os de l’obra: l’enamorada Desdèmona, aquí una dona més madura que en l’original, el també enamorat, però desconfiat Othello i el malvat i venjatiu Iago. El text continua sent una meravella, que en l’adaptació no ha perdut res.
L’escenografia és molt simple, un espai blanc amb un faristol on Othello al principi ens explica als senadors de Venècia (nosaltres, el públic) la campanya de la que acaba d’arribar i els seu matrimoni. A les parets teles blanques. Tarrason ha volgut que els espectadors veiéssim als intèrprets com a cobais dins una gàbia experimental on algú els manipulava. Penso que ha aconseguit l’efecte buscat.
Molt bones interpretacions d’Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig (per ordre alfabètic). Jo la vaig veure a Igualada en una pre-estrena a principis de maig.
Crítica completa » https://bit.ly/2J2rNPC