La majoria de grups nous estrenen sovint textos de creació pròpia, però Les Antonietes va néixer amb la voluntat d’adaptar una sèrie de clàssics de forma moderna i particular. Ho van provar amb Shakespeare, amb Txèkhov, amb Ibsen, amb Brückner i amb una bona colla d’autors americans en aquell compendi que es va estrenar en el darrer Grec. Ara tornen amb un d’ells, el gran Tennessee Williams, i adapten precisament una de les seves peces més emblemàtiques. La idea de reduir l’obra als quatre personatges principals ha jugat a favor, i podríem dir que malgrat retallades o manipulacions l’essència de l’autor i d’aquest magnífic text resten intactes. Una altra cosa és la posada en escena, que tot i que parteix d’un minimalisme interessant, crec que no acaba d’explotar totes les seves cartes. Aquella banyera del fons, símbol de tantes coses, podia haver tingut més usos que els que se li acaben donant…
Pel que fa a la interpretació, crec que Annabel Castan aconsegueix un treball meritori, sobretot si tenim en compte que la Blanche Dubois és un dels personatges femenins més complicats i delicats de la història del teatre. Stanley Kowalski també és un personatge complex dins de la seva simplicitat -a part de Brando, l’he vist ben representat en poquíssimes ocasions- i aquí no crec que s’hagi explorat bé la seva salvatge psicologia, cosa que no ajuda al conjunt. D’altra banda, els moviments escènics, sobretot en moments de baralles o contacte físic, resulten excessivament mecànics i no encaixen en la visió naturalista de la història. Tot i així, crec que Les Antonietes han donat una empremta pròpia a l’espectacle i han aconseguit que s’acosti al públic actual d’una forma nova. Tot un mèrit.