Tres amigues es reuneixen per fer repàs de les seves vides i recordar a algú que ja no hi és o bé situacions passades. No es tracta d’un argument precisament original –hem vist moltes vegades aquesta història, ja fos a Fitzroy o a Les irresponsables, per posar només dos exemples- però sempre hi ha algun aspecte nou. En aquest cas, Lucía Carballal ha intentat que les protagonistes fessin una anàlisi del què havien fet malament, de les renúncies que havien hagut de fer a la seva vida. També aconsegueix fer un repàs de les diferents maneres de viure el feminisme a la generació de dones que passen dels cinquanta. Potser el recurs per aconseguir-ho acaba essent un pèl forçat, però el resultat és òptim i la direcció de David Selvas resol amb nota algunes carències del text.
L’embolcall per a la història és el bar d’un hotel vintage –a alguns potser els hi recordarà més a Luz de Gas-, amb la seva cantant, el seu piano-bar, les aranyes penjades del sostre i l’entapissat vermell. Tot és com d’una altra època, a l’igual que les cançons (Yo no soy esa, Me olvidé de vivir, Por qué te vas), però els personatges són d’ara mateix i els hi toca viure amb noves formes d’entendre la vida, noves maneres de relacionar-se i de resoldre problemes. Algun d’aquests problemes tenen a veure amb la maternitat, un altre tema recurrent a la nostra cartellera teatral.
El més important de Les Bàrbares és el seu apartat interpretatiu. Hi tenim a una Cristina Plazas que destaca principalment a la part final –la més dramàtica- i a unes María Pujalte i Francesca Piñón pletòriques. És cert que potser elles dues tenen els papers més agraïts, però les seves intervencions són esperades pel públic amb avidesa, ja que demostren un cop més que són d’aquella raça d’actrius que no desaprofita una rèplica per petita i insignificant que pugui semblar. Un gran recital.