És molt fàcil donar per suposades algunes coses, pensar que cadascú és feliç amb la vida que porta perquè mostra aquesta cara davant de tothom. Però sempre hi ha més complexitat rere aquesta faceta, petites històries o moments que marquen o decideixen un camí que no sempre és allò que resulta millor.
A Les bàrbares un grup d’amigues es troben en un hotel a una ciutat on passaran el cap de setmana després de la mort d’una de les integrants del grup. Aquesta reunió passarà a ser un autoreflexió sobre la pròpia vida i com de realitzades se senten. En un moment donat, començaran a parlar d’aquelles coses que han mantingut ocultes a la resta.
Divertit i agut, ràpid amb el llenguatge i reflexionant amb suposada lleugeresa, aquest text signat per Lucía Carballal navega entre la comèdia i el drama. A partir d’un fet dolorós i unes veritats amagades, Carballal aconsegueix entretenir al públic amb uns diàlegs naturals i còmics, sarcàstics i irònics que li posen la salsa a una obra que, tot i que ja hem vist altres vegades de manera semblant, arriba a engrescar a l’espectadora i a fer-la partícip.
El muntatge es deliciós, sota la mà de David Selvas l’escenografia i la música són elements fonamentals per narrar aquesta trobada. Començar amb Yo no soy esa és un ham que funciona a les mil meravelles, atrapa al públic que simplement amb les primers versos ja acompanya a les protagonistes.
El marc és molt bo, però realment qui atrau a l’espectadora són les seves intèrprets. Una química excel·lent i un treball increïble el que fan totes elles. Una María Pujalte cínica, divertida i tendra, construeix el seu personatge amb tantes arestes com té Susi. És un plaer veure-la sobre l’escenari i dominar cada gest i cada conversa amb les seves companyes. Francesca Piñón és un deliri de diversió, la seva Encarna enamora per la seva obstinació per portar a terme la seva missió de reunir a les amigues. És un tàndem perfecte amb Pujalte i Cristina Plazas, que dona vida a Carmen. A elles, se li suma Berta Gratacós que té una veu preciosa i va amenitzant els pensaments i interludis de diàleg amb les seves cançons (música i veu en directe!).
Una obra que posa sobre l’escenari una vegada més la importància de comunicar-se i compartir penes i alegries, les inquietuds, els fracassos, les pors i la felicitat amb d’altres. I si, a més, es fa amb bona música, molt millor.