Després de dos dies de la celebració de la Mare de déu de Montserrat, el públic del teatre Goula de Begues entonàvem amb més o menys encert, “el Virolai”.
Mentre es prepara una gran festa comptant amb la col·laboració de tot el públic, els dos intèrprets parlen, discuteixen, s’expliquen parts de les seves complicades vides i ens demostren que existeix entre ells una profunda amistat i una complicitat que fa fluir l’obra pels camins de la veracitat i de la confiança. Aquesta és la part millor de l’obra, conèixer les seves vides fora de l’escenari. Sempre és fascinant pel públic pensar què passa quan aquell actor tan segur de si mateix arriba desenganyat a casa seva o com s’apaguen els lluentons i s’esborra i s’escampa per la cara de l’actriu el maquillatge un cop surt de la vista del públic.
Míriam Iscla està esplèndida en un paper de dona insegura i desconcertada que intenta tirar endavant un projecte que els està portant moltes dificultats. Adopta el paper històric de la dona, la qual amb els propis problemes sense resoldre, anima al company i al públic a acabar el que s’havien proposat. S’oposa al paper de dona forta i amb dots de comandament que vam veure a Fitzroy però ella broda amb la seva gran capacitat d’actriu versàtil tot el que el director Joan Maria Segura i Bernades li demana. És una gran actriu i aquí ens ho demostra una vegada més.
Joan Negrié turmentat per una ruptura recent fa veure que té sota control la situació, però les emocions el traeixen i ella, amatent, l’escolta i ajuda. Un gran actor.
Per bones que siguin les intencions, per bons que siguin els intèrprets, l’escenografia o la direcció, un guió sense massa contingut no es pot arreglar amb bromes, participació activa del públic, barretines i cançons populars.
És una obra que fa passar una bona estona (frase que odio profundament pel contingut de superficialitat que se li dona).
En tot cas, es va estrenar fa un any i no ha parat de girar per tota Catalunya. Que continuï girant i recollint aplaudiments.