Un Vell i una Vella viuen aïllats en una casa en ruïnes envoltada d’aigua. Són gent humil, visiblement orgullosos amb la vida que els hi ha tocat. Però avui tot canviarà, tenen visita. Els convidats [fantasmes, éssers del no-res] venen per conèixer l’Absoluta Veritat, formulada pel Vell. Després d’aquesta nit el cercle quedarà tancat, totes les preguntes seran contestades i la penitència de l’estranya parella, incompresa fins llavors, haurà finalitzat.
La trama es desenvolupa mentre esperen a l’orador, encarregat de transmetre el sublim missatge del Vell. Mentrestant, conversacions aparentment insignificants, però d’una transcendència valuosa. Ionesco sabia perfectament el que es feia, i la traducció i direcció d’aquesta peça teatral ha aconseguit arribar formidablement a la seva altura.
Sensacional actuació de Carles Martínez. Des del primer moment s’introdueix en el paper d’una manera tan extraordinària, que et fa creure l’existència d’aquest individu tan inversemblant. Míriam Alamany també admirable amb el seu paper de dona que viu i respira pel seu home. A més, la interrelació entre els dos personatges, tant en els diàlegs com en les gesticulacions, és sorprenent, amb una compenetració que fa por.
La posada en escena és simplement esplèndida: un escenari ple de cadires buides preparades pels convidats, els éssers del “no-res”. Es crea una imatge brutalment bella i trista alhora.
Obra imprescindible de veure. Surts del teatre volent cridar davant l’obvietat amb la qual Ionesco exemplifica l’absurditat humana i la dificultat que tenim per comprendre-la. No us la podeu perdre; gràcies Ionesco.