Vist el que passa avui al món, no sé si és tan absurd. Ionesco sabia molt bé on tenia el dit i on era la nafra, o sigui que… Amb una excel·lent traducció de Joan Tarrida, Glòria Balañà ha dirigit unes Cadires molt ben alineades amb l’ajut de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez, que han estat especialment encertats al servei d’aquest convidats que no existeixen, fantasmes, éssers del “no res” —Heidegger, Sartre…—.
Penso que val molt la pena arribar-se al Teatre Akadèmia per assistir a la reunió convocada pel Vell i la Vella i escoltar al orador que han contractat malgrat el petit inconvenient de que… és mut.
Crítica completa » http://bit.ly/2gpKIBi