Comèdia dramàtica dels Sixto Paz (Pretty) que basa bona, massa, part de la seva efectivitat en fer participar el públic com a recurs per insuflar humor a un tema tan dur com la depressió cròmica i intents de suïcidi d’algú estimat. Al menys a mi, poca gràcia em va fer, per exemple, veure una espectadora traient-se un mitjó i jugar amb ell, o a algú incòmode havent d’improvisar un discurs. Cert que jo penso, com es deia a Watching Peeping Tom: “que el públic està fart de que el facin participar! Que el que volen és ser espectadors!”. Dit això, la participació funciona, ja que la majoria del públic està encantat, riu i s’emociona menys uns quants escèptics d’aquestes càpsules d’autoajuda i a qui les catarsi col·lectives ens incomoden. I és que com es diu allà, és una mena de teràpia de grup que vol ser, això sí, un cant optimista de la mà de Pau Roca, qui aconsegueix posar-se el públic a la butxaca des del primer minut i mostra un domini absolut de la platea.
Un molt interessant punt de partida en aquest text de Duncan Macmillan: un nen assimilant un intent de suïcidi de la mare pensa en com pot ajudar-la. Amb la més gran de les innocències, i potser el més bonic del text, intenta fer-ho recordant-li les coses excepcionals que hi ha a la vida. A partir d’aquí, el missatge és diàfan, tovet i un punt simplista.
El problema és que el muntatge cau en que estem més pendent de quines són les coses extraordinàries que es van esmentant que no pas de com aquell nen, ara adult, gestiona el seu dolor, i és que tant passar d’enumerar la llista a episodis vitals, fa que el ritme no sigui continu i l’important, quedi ofegat. Per mi, a més, es simplifica la depressió, quan òbviament busca just el contrari, però acaba semblant que superar-la sigui fàcil si t’aferres a la teva llista, com si tenir-ne una fos una garantia, quan precisament no és el cas del protagonista.
El millor: et fa pensar en quines són les coses excepcionals per a tu i recordar-te que les gaudeixis. Ara, tampoc val que tot acabi sent excepcional, gairebé com aquí.
En resum: que a mi no m’hagi arribat i no em motivi el coaching emocional no vol dir que no funcioni de forma majoritària.