Aquesta tragicomèdia escrita per Duncan MacMillan és un retrat de la vida del seu personatge principal al llarg del temps, interpretat per Pau Roca. Des de petit comença a escriure una llista amb la coses per les quals val la pena viure, com a teràpia per a suportar els durs cops de la vida.
No obstant això, l’obra utilitza un enfocament tan optimista, infantil i light que ens quedem a la superfície del relat. Són pocs els moments en els quals connectem amb la part més real i tràgica de la història.
La marca d’identitat de l’obra és sens dubte la ruptura de la quarta paret i la interacció constant amb el públic. De fet, hi ha localitats disposades en l’escenari, generant un ambient distès de reunió d’amics on gràcies a la pròxima veu de l’actor, el públic s’obre de bat a bat per a experimentar aquesta catarsi col·lectiva.
Com a experiència participativa funciona, connectant a tota la sala a un sentiment de tendresa i exaltació de les ganes de viure. Tot i que els més escèptics puguin quedar-se una miqueta freds, no hi ha més que mirar les cares dels espectadors per a veure els seus infantils rostres amb ganes de continuar jugant.
No obstant això, com a obra de teatre li falta ritme i veritat. La cerca constant de picades d’ullet cap al públic fa que la història avanci a trompades i que l’actor no entri de ple al personatge. Per molt que connectem amb l’actor, no aconseguim connectar amb el personatge ni amb la veritat de la seva història. Es prioritza la participació al relat, donant lloc a una lleugera comèdia que busca el sentimentalisme fàcil, efectiu i ràpid.