El Maldà recupera aquests dies un dels èxits de la passada temporada tot apostant per un Molière actualitzat, el qual respecta l’essència de l’original alhora que plasma la seva pròpia personalitat tant en el text com en la posada en escena. Així, es construeix un relat que sap triar paral·lelismes entre fa més de 300 anys i ara, donant en el clau a l’hora de cercar un personatge i un submón contemporanis que a més d’atorgar profunditat a l’obra esdevé un element dinamitzador. En aquest sentit, el muntatge té molt de ritme i ha sabut triar bé la seva durada, impedint que es pugui fer pessat.
Sens dubte, el gran talent d’Enric Cambray i de Ricard Farré fa que aquest entreteniment esdevingui molt més que això, assistint a un festival interpretatiu d’alt nivell i a una posada en escena enginyosa plena de ritme. A més, resulta atractiu el joc que es fa a diferents nivells barrejant el text de Molière amb la perspectiva actual, com ja he dit, juntament amb la mirada de teatre dins del teatre, tot perfectament integrat dins de l’espectacle.