Enric Cambray i Ricard Farré són els creadors d’aquest espectacle que ha estat nominat als Premis de la Crítica com Espectacle Revelació i als Premis Butaca com a Espectacle de Petit Format amb la dramatúrgia de Lluis Hansen i l’escenografia d’Enric Romaní. No és perquè sí que porta exhaurint tres temporades en cartell i moltes representacions arreu de Catalunya.
Molière va ser criticat per ridiculitzar els esforços que feien les dones a la segona mitat del segle XVII per millorar el seu estatus dins d’una societat patriarcal. D’altres en canvi veuen en Molière una vessant feminista, una crítica de la pedanteria i l’extravagància dels homes. Més que una sàtira sobre les dones i el saber, l’antepenúltima obra de Molière és un retrat de la família on sota el cobert de doctrines universals hi regna l’interès d’uns i altres. Tres segles després de la seva creació, les intrigues familiars, la submissió, les ànsies de llibertat i la necessitat de presumir continuen essent vigents en la nostra societat.
Cambray i Farré saben utilitzar tot això i ho adapten (llàstima de la necessària pèrdua dels alexandrins) a un català actual, a uns personatges que viuen entre nosaltres dels quals han modificat els noms però que permeten la seva fàcil identificació. Han hagut de suprimir alguns personatges que són absolutament prescindibles i han substituït el notari per un espectador de primera fila.
És increïble el treball del dos actors i la caracterització. Ells dos són a la vegada 8 personatges i amb petits detalls apareixen i desapareixent de l’escena a un ritme trepidant i frenètic. Canten, ballen i interpreten amb diferents tons de veu i registres. Jo pensava que en qualsevol moment podien aparèixer amb la còfia d’un i la veu d’un altre… però no. No s’equivoquen mai i mantenen l’atenció del públic fins al final de l’obra d’una manera impecable.
Si queda algú per veure-la, és el moment!