William Shakespeare descriu a “La feréstega domada” la història d’un matrimoni on la dona té mal caràcter i el marit la tracta malament fins que ella acaba obeint-lo, fins que ella acaba cedint al poder de l’home. Paral·lelament, també hi ha un embolic amorós amb la seva germana i dos pretendents. L’obra, que deixa clar el seu masclisme innat, serveix de base per a la nova producció de Els pirates teatre juntament amb el Grec 2019.
Partint del text original de Shakespeare, Ariadna Pastor adapta la narració i li dona un gir clar cap al feminisme, deixant clar que les “feres” són indomables. Tot i que aquest plantejament ja és una molt bona raó per donar-li una oportunitat, a més a més de la seva conversió a musical, la veritat és que aquest gir d’intencions es queda a mig gas. Es veuen les ganes de donar-li la volta al missatge, però no acaba de fer-ho amb la contundència adequada i deixa una petjada desdibuixada de revolució i reivindicació.
Aquest canvi de rols no només es planteja per a la fera que s’intenta domar, sinó també per a un altre dels personatges, que transforma el seu aspecte i manera de ser per aconseguir l’amor de la germana, una trama que, com l’anterior, queda mig tancada, de manera ràpida i sense quedar clara quina ha sigut la intenció ni l’objectiu a l’hora de marcar el camí del personatge.
Tot i aquesta narració fluixa en quant a intencionalitat, val a dir que la producció en sí és tota una delícia visual i sonora. La posada en escena està adaptada totalment a la història que es vol explicar i als seus personatges, jugant amb les diferents escenes i creant moments totalment hilarants. De la mateixa manera, els personatges aconsegueixen captivar a l’espectador des de la primera cançó gràcies, especialment, als grans intèrprets que componen la companyia. Veus i actuacions per gaudir, sens dubte, però amb alguns a destacar especialment.
Laura Aubert, aquesta fera per domar, s’imposa clarament a la resta de companys dalt de l’escenari. La seva presència omple tot l’escenari i ens regala moments increïbles, no només amb els seus diàlegs, sinó també amb la seva musicalitat. Amb una especial devoció s’ha de destacar el seu número jazzístic amb el contrabaix, quina delícia. Mariona Castillo ens demostra una altra vegada que els reptes vocals per ella no existeixen i la seva Lucenzia se’ns guanya a poc a poc a cada mot que surt de la seva boca.
Dels intèrprets masculins, tot i les grans veus d’Arnau Puig i Ricard Farré, el cert és que en tota la representació els ulls no poden deixar de veure a Jordi Vidal que dóna vida a un parell de personatges ben oposats, però amb una comicitat impagable. Un treball escènic entregat i molt agraït pels espectadors.
Amb tot, un bon divertiment que ens recorda que, fins i tot, grans figures del teatre com Shakespeare eren masclistes i que, de tant en tant, cal posar fil a l’agulla i capgirar textos increïbles en forma, per adaptar-los a la realitat actual en el fons.