La història de tres irresponsables, La Núria, la Lila i la Fabi, que es troben per compartir un cap de setmana desavinent probablement per a totes tres, és una mostra de bogeria, solitud i necessitats personals contínua.
No sé si es tracta d’irresponsabilitat o d’impulsivitat, realment. Cadascuna arrossega els seus traumes i una baixa autoestima exagerada. Si aquest és el sotabosc, l’espurna que organitza l’incendi és la inestabilitat emocional de la Lila i la seva recent i traumàtica separació. Un incident, una trucada, ho complica tot. Abans, l’espectacle és massa lent i inconsistent per la vertiginosa deriva que s’organitza després. Hi ha un cert desequilibri, i no creix gradualment, sinó que esclata i et preguntes si l’exercici de situació anterior era eficaç.
Les tres intèrprets són garantia, ja d’entrada, d’eficiència dramàtica. La Nora Navas i la Cristina Genebat aporten una qualitat que fa embadalir, però especialment brillant està la Marta Marco, recolzada per un paper que ho facilita perquè porta el treball dramàtic a l’extrem de la bogeria i l’afectació. La direcció, a càrrec de Sílvia Munt, incorpora elements dinamitzadors que puntualment aixequen el to. La música i les imatges de la televisió trenquen la monotonia de l’escena i situen emocionalment l’espectador, però s’hi troba a faltar l’energia d’un plantejament personal més profund, més visceral, més patit. Es queda a mig camí entre la comèdia i el drama, perquè com a comèdia dramàtica no arriba a assolir el que probablement pretén.
El text de Javier Daulte, traduït per la mateixa Cristina Genebat, és atractiu i dinàmic, però potser no dona joc a arribar més a fons. Gaudeixes de l’espectacle, per suposat, i surt amb un bon regust teatral… però si a les dues hores se te n’ha anat del cap l’experiència, ja és un senyal.