M’agraden les obres que als pocs minuts ja han plantejat el conflicte dramàtic de la peça i han retratat perfectament als personatges principals. De fet, Les mans presenta un conflicte professional i de parella, amb el tema de la salut mental de rerefons. Un conflicte que donarà per molt, fins i tot per a una història que s’allarga en el temps –més d’un any- i que va agafant camins diversos segons les reaccions dels protagonistes. Una història d’amor explicada des de la part menys amable, però amb un romanticisme decadent i complex que a estones sembla recordar un dels arguments més clàssics de Hollywood, el de la pel·lícula A star is born.
Un dels grans encerts de Les mans és la naturalitat i l’organicitat amb la que els personatges responen a les complicades situacions que se’ls hi presenten. Com a públic, assistim a un combat on fan acte de presència una sèrie de convidats habituals en aquests casos: els retrets, els gelos, els egos, les males contestacions, els comentaris poc afortunats, etc. La postura d’ell i moltes de les decisions que adopta fa que costi molt que hi puguem empatitzar, però sí el podem comprendre… fins a cert punt. I això és precisament el que engrandeix aquesta peça de Llàtzer Garcia, que fluctua de forma molt intel·ligent entre discussions acalorades i escenes aparentment amables on tot sembla fluir… fins que deixa de fer-ho.
La direcció de Sílvia Munt és elegant i plena de petits detalls que juguen molt a favor de la trama: l’elecció de la música, la utilització del so (la pluja i altres elements externs) i de la il·luminació (les llums del vehicle, l’apagada del final). Però el mèrit principal és el treball amb els actors, que aconsegueixen dues creacions que seran difícils d’oblidar. Tant Raquel Ferri com Ernest Villegas estan esplèndids i s’hi deixen la pell, però en el cas d’ella només cal recordar el petit monòleg amb el que acaba la penúltima escena… Un moment que aglutina tot el bo i millor de la seva sublim interpretació en aquesta obra.