L’amor és un joc de clarobscurs, un contrast acusat entre volums il·luminats i volums enfosquits. A través d’aquest efecte, s’aconsegueix destacar elements concrets, però, a diferència de la intenció de la tècnica pictòrica, el sentiment no tria. El resultat, allò que esdevé protagonista, no es pot predir.
On queda, en la relació entre dues persones, el projecte personal? Hem d’acceptar que es dilueixi, en benefici d’un be major? Qui té la potestat d’establir quin és, realment, un bé comú en una relació de parella? Quins costos tindrà una possible renúncia? Tindrà aquesta conseqüències només personals? O, a la llarga, passarà factura a tots dos? Què ha de prevaldre per garantir la salut d’una relació?
A Les mans, l’Isaac retorna després de deixar l’ofici d’actor per uns problemes de salut mental. La Paula, la seva parella, és a les portes de la seva primera pel·lícula com a directora, un drama inspirat en la situació que ha viscut l’Isaac, predestinat, d’entrada, a protagonitzar-lo. Temerosa d’una possible recaiguda, ella decideix traumàticament prescincir d’ell. La notícia cau com una galleda d’aigua freda per l’autoestima del company i, forçosament, per la seva relació de parella. L’enfrontament, ple de diàlegs ferotges i de monòlegs descarnats, esdevé una font de teatralitat pura. Res no sobra ni es troba a faltar en el treball dels actors. La Raquel Ferri i l’Ernest Villegas excel·leixen en la seva interpretació, d’entrada complexa i rica en capes. L’entesa en escena regala a l’audiència una lloable autenticitat, i deixa una ombra de dubte permanent: podem transformar la intimitat, allò que pertany a l’esfera personal i de parella, en un projecte artístic? Quins perills comporta? De l’amor, a les acusacions d’egoisme per raons ben diferents. Com pots dir que no penso en tu si t’he acompanyat sense defallir quan estaves pitjor? Com pots pensar només en el teu èxit professional, aprofitant una història que em pertany, que beu de mi, fer-me’n fora?
L’autoria proporciona espais mentals de embolcallen l’evident crisi de parella: la fugida de la ciutat que pretenia ser alliberadora i que acaba aïllant, l’esperpent i l’autoflafel·lació davant somnis que se’n van per l’aigüera, la intensitat de l’amor, l’essència d’allò que sempre perdura… La direcció de Sílvia Munt aporta al brillant text de Llàtzer García una meticulositat i una temperatura gairebé cinematogràfiques. Llums, sons, entrades i sortides enriqueixen amb matisos, distàncies i moments les escenes, dibuixant un procés gens fàcil de resoldre per mantenir el to i la tensió permanents. Probablement es podien resoldre de forma més eficaç els salts en el temps. Un senzill canvi a l’escenografia, un detall en la senzilla decoració, reforçaria un trànsit tan important en el guió.
En definitiva, un plaer teatral, un plantejament emocional. El paper de la persona en el marc de la parella, a debat. Més que recomanable, imprescindible.