Les Mans és la darrera proposta de Llàtzer Garcia, dramaturg i director que ja va sent un habitual dels nostres escenaris… i no només. Perquè ja fa uns anys que, a arrel de l’èxit de la seva obra La Pols, en va fer una pel·lícula que, després del seu pas per cinemes, ja es pot gaudir a Filmin.
Tornem a Les Mans, una obra que ens presenta una parella, la Paula i l’Isaac, que estan a punt de començar el rodatge d’una pel·lícula: ell, com a actor; ella, com a directora. Una pel·lícula força especial perquè explica la seva història, una època o crisi en la seva relació que no sembla tancada del tot. Una crisi personal i de parella que sembla orbitar al voltant d’uns problemes de salut mental que va tenir l’Isaac… i que tampoc semblen solucionats del tot.
Es plantegen molts dubtes interessants al llarg dels primers minuts de l’obra… sense que se n’acabin de resoldre gaire en el seu desenvolupament i conclusió. Destacar, sens dubte, les grans interpretacions de la Raquel Ferri i de l’Ernest Villegas, que s’embarquen en un viatge emocional de primer nivell, buscant sempre una veritat cel·lular, profunda i sincera. Una honestedat interpretativa de la qual també hi deu tenir molt a veure la Sílvia Munt, qui en signa la direcció.
El que és, potser, la baula més fràgil de la proposta és el rumb que se li dóna a tota aquesta intensitat emocional, dirigida cap a qüestions que, al final, semblen una mica circumstancials i fora del què hauria de ser, potser, el nucli dramàtic de la història. Què li va passar a l’Isaac? Com se’n sortirà, si ho fa? O què és el que, realment, l’impossibilita interpretar-se a si mateix o treballar amb la seva parella a la pel·lícula? Dubtes, a priori, essencials de la història, que acaben sent relegats a secundaris en un desenvolupament dramatúrgic, en aquest sentit, sorprenent.
La sensació, un cop finalitzat l’espectacle, és que s’apreta el conflicte allà on, potser, no és per tant. I allò que podria dur-nos cap a descobriments significatius, acaba per convertir-se en circumstancial. Això fa que els personatges travessin la història sense experimentar gaires canvis. I, de la mateixa manera, que l’espectador, potser, no acabi d’entendre o empatitzar amb ells (no així amb els actors, que fan una feina excel·lent).
El resultat és una obra que, segur, serà molt ben rebuda pel públic però que deixa una mica indiferent respecte als conflictes que s’hi plantegen o la necessitat de la seva pròpia existència.