Diu un refrany clàssic: “Dos que dormen a la mateixa habitació es tornen de la mateixa opinió”
L’autor Llàtzer Garcia fent servir la mateixa idea però amb un exemple més simbòlic, ens diu que les mans de dues persones que s’estimen poden acabar assemblant-se.
L’obra ens situa en una habitació d’una casa al camp. Una parella està iniciant els assajos per fer una pel·lícula, el guió de la qual l’ha escrit ella i ell n’és el protagonista. És ella qui el contracta a través de la productora i és ella qui el retira de la gravació. Comença una relació aparentment desigual. Amb aquest punt de partida inicial, la parella es ve endinsant en un joc de retrets, de paraules mortificadores, records d’un passat que ella utilitza per al seu guió. Al llarg de l’obra i en diferents escenes, es busquen, es troben, es rebutgen o es separen.
El millor de l’obra són els diàlegs, la forma d’expressar el que els dos senten i la magnífica interpretació d’Ernest Villegas i Raquel Ferri. Els moments de més tensió on és disparen les emocions, el to no sobrepassa mai el límit desitjat i tots dos són capaços de passar a un to més suau o tendre en pocs segons. La complicitat entre els dos intèrprets fa que l’obra camini amb tranquil·litat malgrat els alts i baixos de les emocions.
Magistralment dirigits per Silvia Munt, vol destacar les mancances dels dos personatges, la cerca del poder en la relació i a la vegada, la necessitat de l’amor que no aconsegueixen plenament.
Com als textos d’Ingmar Bergman, com si fos un thriller psicològic, es descriuen les emocions més profundes, les expressions dels sentiments més íntims, la necessitat de comunicació d’un i altra sense que hi hagi una escolta activa, una voluntat de comprendre l’altre. Aquest equilibri fa que el públic no es posicioni sinó que entén als dos i els desitja el millor. Potser per això Llàtzer Garcia fa una concessió, més cap al públic que als personatges que ell ha creat.