Tots sabíem que aquesta obra era una reproducció i no una versió del mític muntatge de Fabià Puigserver. Sabíem que el repartiment era completament nou. Sabíem que tot seria igual… però que res seria el mateix. Efectivament, així ha estat. Crec que una part de Puigserver està al damunt de l’escenari, ja que l’escenografia i les notes de direcció són rèpliques exactes. També hi tenim el mateix vestuari de César Olivar, que llueix igual de bé que fa 27 anys. Però hi ha alguna cosa en l’esperit de la funció, en el ritme i en la cadència de la comèdia que no acaba de funcionar igual. És difícil de precisar, però si veieu qualsevol enregistrament que circula de la peça original -amb Lluís Homar, Emma Vilarasau, Anna Lizarán, Jordi Bosch i Carlota Soldevila, entre d’altres- ho entendreu de seguida. És subtil, però també és comprensible, ja que pels actors no és el mateix estrenar un vestit completament nou que ficar-se a la pell d’uns personatges ja construïts… El moment de la companyia tampoc era el mateix, l’espai de Gràcia ho feia tot més acollidor, i el públic ha crescut quasi trenta anys i ha vist moltes i moltes coses noves que potser li han fet variar gustos i preferències. Sigui com sigui, molts reviuran un moment dolç del teatre de casa nostra i els més joves descobriran el bon gust i l’elegància de Puigserver, un dels grans puntals en el que es basa encara l’estil del Teatre Lliure. Potser sí que estem davant d’un anacronisme, però ja que el tenim… intentem gaudir-lo al màxim.
Enllaç copiat!