Fa gairebé tres anys, passejant pel Strand de Londres, em vaig trobar amb un teatre que feien una obra anomenada Di and Viv and Rose, la qual anava acompanyada per un cartell bastant caspós pel meu gust. Em va cridar tant l’atenció negativament que va fer que no sentís cap interès en llegir absolutament res de l’obra, ja que transmetia la sensació de ser la típica comèdia dolenta i passada de moda. De fet, quan vaig llegir a principis de temporada que La Villarroel anava a fer Les noies de Mossbank road, em vaig sentir atret per aquesta i no la vaig relacionar amb aquella obra de Londres fins que el dia de la seva estrena vaig sentir els noms dels tres personatges. En efecte, és la mateixa obra i allò que pensava que havia de ser dolent, resulta que és una de les obres més interessants d’aquest any. No obstant, haig de dir que no vaig ser l’únic que va pensar allò, ja que van haver de cancel·lar l’obra al West End a les poques setmanes per falta de públic, malgrat les bones crítiques i l’èxit que va tenir fora de la ciutat. Tot el contrari que ha passat a casa nostra, resultant atractiva d’entrada i encara millor quan es gaudeix de la representació.
Així, l’obra que podem veure aquests dies a La Villarroel parteix d’un text que explora el tema de l’amistat, creant tres personatges entranyables i plantejant una història que resulta propera a nivell emocional, dins la qual s’orquestra perfectament comèdia i drama. A més, l’espectacle presenta una direcció encertadíssima per part de la Sílvia Munt, la qual aporta el tempo necessari als diferents gèneres i permet a l’espectacle ser tendre, còmic i reflexiu. En aquest sentit, sap treure el millor de les tres actrius, les quals dibuixen a la perfecció els seus personatges i aconsegueixen enamorar al públic gràcies a unes actuacions que resulten memorables.