Patrons, rols, comportaments i pensaments que s’imposen perpetuament a les dones; passen els anys, els segles i les generacions i les dones actuen com els han ensenyat, com creuen que han de fer-ho, com s’espera d’elles que ho facin. Competeixen, inclús, per ser la que millor encaixa en el paper assignat, la que més fa servir el seu cos com si la disponibilitat sexual fos la seva missió, ser la més perfecta esposa florero que amaga la buidor sota la màscara de la perfecció social…
I cada etapa és diferent però amb un tret comú: la seva submissió més que als homes, que també, als rols, al que s’espera d’elles, al que, sovint altres dones, els han inculcat. Cicle viciós i etern del que les dues (bé, les diverses) dones que veiem a escena van prenent consciència, el viuen, pateixen, però va germinant la llavor de trencar-lo, de saber quantes dones abans que elles van passar per tot això i van ser oblidades, reflex del present, recull del passat i esperem que no camí cap al futur. Són totes les dones sense nom, que coincideixen en una mena de llimb, naixent i morint després de viure com els han dit que ho han de fer, sovint castigades per aquest mateix fet.
Consciència de gènere, sí, però diria més, d’identitat pròpia. I el mèrit, no tan habitual, de no ser una successió de consignes sense més o un discurs més que reivindicatiu, d’alliçonament. A més, Lara Díez Quintanilla ha incorporat dosis d’humor i tendresa que alleugereixen per moments la cruesa de la denuncia, que arriba amb força gràcies a les magnífiques interpretacions ben naturals i diferents en cada arquetip a càrrec de Miriam Monlleó i Bàrbara Roig (El llarg dinar de Nadal).