A partir d’un libreto en francès de Eugène Cormon i Michel Carré, Bizet composa aquesta òpera per encàrrec del director del Théatre Lyrique de Paris al 1863. Només tenia 24 anys i ho va fer en un estiu. Es va programar 18 vegades i no es va tornar a representar més en vida del compositor. Bizet és conegut actualment per la seva òpera Carmen, la qual es va estrenar tres mesos abans de morir i va ser un gran fracàs.
La història és com moltes: una vestal que ha fet jurament de castedat com la Norma de Bellini, dos amics que es juren amistat eterna, un triangle amorós, un amor romàntic típic també de moltes òperes i un trencament de juraments que condueix inexorablement i inevitable a un final tràgic.
Tot i que no és una òpera gaire coneguda, agraïm a la directora artística del teatro, Christina Scheppelmann, la seva introducció en la programació d’enguany.
La música és d’un lirisme corprenedor. L’ària més coneguda és “Je crois entendre encore” cantada per John Osborn, tenor lírico-lleuger en una espècie de confessionari que no ajudava massa a viure l’emoció del moment. Tanmateix el Liceu va emmudir als primers acords de la coneguda ària. John Osborn celebra interpretar aquest paper que havia estat destinat a Alfredo Kraus a la darrera producció de Barcelona. Ekaterina Bakanova va arribar a entendrir al públic en la cavatina “Comme autrefois dans la nuit sombre” i el cor, com sempre, dirigit magistralment per Conxita Garcia omple de color aquesta òpera injustament tractada.
El muntatge de la jove directora escènica Lotte de Beer és molt original però, si més no, estrany. Un reality show amb càmeres, directors, tècnics i demés personal per damunt de l’escenari que t’allunyen de la trama i et distreuen. Els únics allunyats són els components del cor situats al darrera d’una cortina transparent i mirant enganxats a la televisió en els seus corresponents apartaments.
De vegades agraeixo les òperes en versió concert en les que la música i les veus són els principals protagonistes.