Us heu plantejat mai si el vostre sentiment de llàstima o de tristesa us l’ha provocat algú per tal d’obtenir un benefici? Per què creiem que els actors que aconsegueixen plorar més a un càsting són els que mereixen el paper? La protagonista d’aquesta obra, una jove actriu, no n’està convençuda d’aquest sistema i ens explica totes les peripècies que ha de passar davant un director a l’hora d’optar a un paper. La Mel ens explicarà per què tenim l’arxiu de stickers del mòbil ple de granotes plorant.
Mitjançant l’ironia i el sarcasme, Miquel Mas Fiol presenta una crítica social utilitzant amb molt d’enginy l’humor i la reivindicació per fer-nos riure i pensar sobre com l’hipocresia humana explota el recurs de la tristesa des de la publicitat fins al nivell de talent d’un artista.
Sembla que d’això de la tristesa es basa la personalitat del personatge de Goethe i la Mel Salvatierra condueix aquesta explosió de creativitat per relacionar la monetització de la llàstima, sigui al segle XVIII o ara mateix. Ho fa de forma captivant des del primer moment provocant rialles i sorpreses al públic present amb un més que visible domini de l’escenari i capacitat d’expressar tota l’agudesa del text.
Tot el conjunt de l’obra, l’il·luminació treballada, les llums estroboscòpiques, l’escenografia absurda, cridanera, però plena de significat, l’utilització de l’audiovisual, el tò del text, permeten identificar el teatre de Miquel Mas Fiol com un gènere propi ja absolutament assentat al teatre de llengua catalana amb les seves anteriors propostes com Càndid o l’optimisme i Cr#sh. La firma del Miquel és no guardar-se res, incloure al públic com a part de l’espectacle, incomodar-lo i sacsejar-lo amb tot el que l’hi passa pel cap sense límits, sempre amb el seu toc d’humor característic.
Fascina reconéixer les referències i crítiques subtils i astutes que l’autor deixa anar sobre l’escena catalana, sobre l’actualitat, la seva actualitat, que també és la de tots els joves, tinguem o no relació amb l’art, i això es troba a faltar al teatre que intenten fer passar per jove.
Segueixo impactada per la gràcia que em va fer el moment dels mems a tota velocitat i com m’hi vaig sentir identificada i com em va fer pensar en la gravetat de que tinguem tan normalitzat sentir-mos tristos i que això sigui un negoci, fins on hem d’arribar?. Les penes del jove Werther és una demostració, m’atreveixo a dir, del teatre que volem veure els joves.