No ho dic jo, ho diu el propi Sergi Belbel al programa de mà: “Les roses de la vida” és una ximpleria, una bretolada, una poca-soltada… A mi, personalment, aquesta descripció em convida a relaxar-me, a deixar-me portar, però també m’obre expectatives, pel simple fet que sigui el propi autor qui la defineixi així. Tot apunta a que serà una comèdia romàntica esbojarrada, i et predisposes a les corredisses, als malentesos, als dobles sentits, als actors entrant i sortint i llençant rèpliques que aixequen “ohs” i riures constants de la sala. I el que et trobes és, ben bé, una altra cosa. És una comèdia perquè rius, és romàntica perquè parla (entre d’altres coses) de l’amor, i és esbojarrada perquè els personatges, sense que se’n salvi ni un, estan com una autèntica regadora. Però “Les roses de la vida” és molt més, precisament perquè, sota la forma d’una obra “seriosa”, amb llargs monòlegs, moviments escènics mínims, discursos elaborats i carregats de referències literàries i artístiques, Sergi Belbel t’arrenca aquell riure que va més enllà de l’acudit, aquell riure que et va fent xup-xup a l’estómac fins que esclata. No és una obra lleugera, ni simple, és l’obra d’algú que ha escrit i dirigit molt, que coneix molt bé l’ofici i que després de molts anys es permet el luxe d’escriure una obra per a uns actors concrets (amb qui confessa que feia temps que li venia de gust treballar) pel simple gust de pixar-se de riure. Ells i elles, els actors i les actrius, sembla que han entès perfectament l’essència d’aquesta poca-soltada, perquè són capaços de fer-te creure (a partir d’un text gens senzill) que aquesta bretolada té tot el sentit del món.
Enllaç copiat!