Pels que no els agraden les comèdies

No sabia ben bé què anava a veure. M’agraden les sorpreses. En aquest cas tenia una pista que em feia pensar que no perdria la tarda: Sergi Belbel com a dramaturg i director. He de dir que no acostumo a veure comèdies. Quan la gent esclata en un riure irritant pel que jo crec que són poca-soltades o embolics sense sentit, el moment se’m fa insuportable i veig que no tinc sentit de l‘humor o que el meu humor és molt diferent a la resta de mortals.
En aquest cas, el ritme trepidant, el diàleg brillant, l’abundant informació sobre altres obres de teatre, cinema, autors i llibres, obliguen a l’espectador a estar molt atent durant tota l’hora que dura l’espectacle.
Belbel utilitza la idea d’un trastorn delirant del tipus erotomaníac que acostuma a referir-se a un amor romàntic idealitzat i a una unió espiritual més que a una atracció sexual. Les persones que presenten aquest tipus de deliri, especialment homes poden veure’s embolicats en problemes legals en intents per aconseguir l’objecte de la seva idea delirant. En aquest cas, som els espectadors els embolicats per una trama ridícula que té tant de ritme com de ximpleria.
El gir del psiquiatre embogit (Roc Esquius) per la bromadora xerrameca del pacient (Enric Cambray) i l’aparició de les seves pròpies inseguretats i frustracions no és un tema original però la proposta teatral és tan dinàmica i el llenguatge tan ric que aguanta molt bé l’escena. Els dos actors donen molta credibilitat al moment. L’aparició de l’objecte de la idea delirant és el moment àlgid de la història amb una Gema Martínez esplèndida i molt ben contrapuntada per Núria Sanmartí.
El guió és fabulosament coherent tot i l’absurditat de la trama. El diàleg és ràpid, divertit i seductorament directe. És magnífic el càlcul de la durada de les escenes.
L’argument no aporta massa però us he de dir que he rigut més que mai i per fi, he sortit contenta d’una comèdia.