Les tres germanes és una les obres clàssiques del teatre rus més representades de l’escriptor Txèkhov. Escrita en el 1900, va ser representada per primera vegada el 1901. Després de Shakespeare, Txèkhov és considerat el dramaturg més popular als països angloparlants. Es tracta d’una obra naturista, amb la que es pretén copsar la realitat social d’una manera totalment objectiva amb un aire bastant pessimista. La decadència de la classe social privilegiada de Rússia i la cerca del seu significat en el món modern.
Les tres germanes. Deconstructing Txèkhov és una adaptació de l’obra original, que va fer el dramaturg i director teatral José Sanchis Sinisterra (fundador del Teatro Fronterizo) a finals del 2012, per encàrrec de la Sala Atrium. Aquests dies teniu l’oportunitat de tronar-la a veure sota la direcció de Raimon Molins i les magnífiques interpretacions de les actrius Patricia Mendoza (Irina, la germana petita), Mireia Trias (Maria, la germana mitjana) i Marta Doimingo (que substitueix a l’actriu Matilda Espluga) en el paper de l’Olga, la més gran de les tres germanes Prozorov.
L’Atrium l’ha tornat a encertar!
–L’escenografia de Mireia Trias aconsegueix crear l’atmosfera adequada. De seguida que entrem a la sala ens trobem amb part del mobiliari, donant la sensació d’estar entrant dins la casa. L’escena es desenvolupa en un saló amb parets pintades en un to verd fosc, és plena de rellotges de pèndol d’època (molt significatius dins de l’obra), una làmpada de llàgrimes penja del sostre, a un costat hi ha un piano, a la paret hi ha un mirall amb un mapa de Moscou enganxat…
–Glòria Viguer vesteix a cada una de les protagonistes de forma adequada al seu personatge; colors més foscos i grisos per les germanes més grans, i un vestit blanc per la més petita, que més endavant, mentre avança el temps i el seu estat d’ànim, s’incorporarà al seu vestuari un jersei de color marró, que trencarà la blancor que simbolitzava la innocència i il·lusió de la joventut. Tot i que l’acció transcorre en temps de crisis industrial i en un poble lluny de la ciutat, es reconeix per les seves vestidures, que tenen un bon estatus social, a més de ser dones cultes i refinades.
–El text és realment fantàstic i de fàcil comprensió. S’utilitza constantment la rèplica repetitiva per donar més èmfasi a aquelles coses que són per elles de gran importància, tant les positives, com negatives.
–Com ja us he comentat totes tres actrius fan una feina impressionant! A part de la interpretació dels seus propis personatges (Olga, Maria i Irina), es desdoblen en d’altres (Kuliguin, Vershinin, Tusenbach, Chebutikin, Fiòdor o Natasha), fent-se servir de canvis de registre en la veu i moviment corporal; i a més a més ens fan de narradores de la mateixa història, trencant fins i tot moltes vegades la quarta paret que hi ha entre el públic i els personatges. Hi ha un altre personatge que hi és present durant tota l’obra, però que no hi surt, l’Andrei, el germà de les tres protagonistes. Sabem que hi és a la casa perquè el podem escoltar tocant el violí. Les hem vist riure, somniar, il·lusionar-se, però també patir, angoixar-se, turmentar-se i desencantar-se. Les tres tenen l’esperança que la llibertat la trobaran tornant a Moscou. Moscou és la il·lusió, un somni, un desig; el que les fa viure i tirar endavant. Però un grapat de rellotges de paret, en constant moviment, els recordarà que el temps avança i tot segueix igual.
–El disseny de llums a càrrec de Raimon Molins és molt efectiu, sobretot quan tot queda a les fosques i tan sols hi ha la llum d’unes espelmes enceses.
Per últim només em queda recomanar-vos que hi aneu. A nosaltres ens ha agradat moltíssim, penso que no us la podeu perdre.
És una obra del tot imprescindible!
****1/2