Probablement és a mig camí entre la ironia i la malenconia on trobarem el perquè de l’atracció que Chejov suscita a principis del segle XXI en un espectador sobreestimulat que, tot i així, se sent atrapat per l’Olga, la Masha i la Irina que, a cada muntatge (recordo, per exemple, el de García Valdés el 2005) sembla que reaccionin als embats d’un present que va ser el futur que tant obsessionava el contista rus.
Les germanes de Manrique s’expressen amb naturalitat en una actualitat ple de ressonàncies de la societat burgesa que el text posava en el focus. El malestar de viure, la dificultat de viure segueix essent la mateixa, i el seu Moscou continua essent l’objectiu inassolible, perquè es troba en el passat esplendorós, lluny del present decadent a què pertanyen. Els personatges de Manrique desitgen “formar part de la vida”, sentir-se partícips d’allò que passa. Els intents infructuosos d’aprehensió del pas del temps els frustra i els sumeix en un estat d’embadaliment i fatalitat que els paralitza.
La posada en escena pensa una escenari amb forma de peixera, de càpsula que posa en primer terme l’empresonament d’uns individus incapacitats per a emancipar-se d’una família/societat que s’ha encarregat (ha seguit encarregant-se, de fet) d’emmanillar els homes i les dones, als qui ha desposseït dels atributs que els dignifiquen. Els personatges es mouen amunt i avall de la gàbia de vidre indecisos, amb la sensació que les coses no els passen a ells, que els passen per davant i només se n’adonen que han passat quan és tard per a ser-ne protagonistes. El joc metateatral i metachejovià insisteix en la idea de ressonància, tant de temes com de forma de fer i d’escriure teatre, i en com el teatre es qüestiona a sí mateix i muta per explicar el món o per mirar d’entendre’n alguna cosa.
Carme Fortuny és una Irina que posa l’accent en la manera naïf de denunciar el neoliberalisme que, poc a poc, fracassa quan no assoleix les expectatives creades. Maria Rodríguez s’exhibeix a l’hora de representar el desencant. I Cristina Genebat es posa a la pell d’una Olga que assumirà un futur desesperançat amb una feina que no la satisfà.
Les tres germanes s’embarquen en històries (sentimentals o professionals) sense futur. Julio Manrique buida de certeses la no-història que explica Chejov i amb un joc de miralls, literal i metafòric, ens proposa la cerca d’allò nostre que reverbera en els personatges de Chejov des de fa més d’un segle. Entre d’altres coses, el muntatge del LLiure, és una declaració d’amor a Chejov i a l’eco del seu teatre, llençat amb força fins als nostres dies.