Trenta anys no es fan cada dia. I menys trenta anys dins del sector cultural català. El que va començar sent un programa de ràdio s’ha convertit en un tot-terreny creatiu. L’èxit de la temporada obre el magatzem de records i els enfila l’un rere l’altre, mantenint l’estil còmic tan característic de la productora. Enric Cambray (l’home que miris on miris veuràs el seu nom) i Israel Solà es treuen del barret de copa una peça que dramatúrgicament segueix les passes de The play that goes wrong i que serveix de bàlsam per aquests temps on costa tant treure a passejar la rialla.
Disfressada de vodevil i construïda a base del bagatge i les anècdotes de cada personatge de la companyia, l’obra mostra el procés d’assaig d’un Romeu i Julieta que es va quedar a les portes de l’estrena ara fa vint anys. Un muntatge on ens mostren totes les cares d’una companyia, on tots els papers de l’auca tenen el seu moment de glòria, fins i tot la sastressa “mil·lenària”. Cambray i Solà inunden de nostàlgia l’escenari del Coliseum; recordant personatges, frases i elements que han quedat en l’imaginari col·lectiu de la nostra societat. Un exercici mental per adonar-se que el que s’ha consumit per la televisió i la ràdio ha impregnat més del que es pensava.
En moments on les males notícies són el pa de cada dia, on les portades dels diaris i els telenotícies queden sota el llindar de la pandèmia, una proposta on s’encomani el riure es guanya el cor de tothom. I si a més la companyia manté la connexió entre ells mateixos, demostrant la gran compenetració entre equip i donant noves oportunitats a cares noves per renovar les experiències viscudes i començar a generar records pels propers trenta anys, encara se’l guanya més. Tot i els intents, amagats en la dramatúrgia, de voler evitar caure encasellats dins d’un públic en concret, no deixa de ser un espectacle destinat a totes aquelles persones que han viscut i crescut seguint els èxits de la productora.