Nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Es tracta de l’adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“.
Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció.
Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York.
Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la “histèria” . L’ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l’altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l’habitació del costat.
Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l’argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l’estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.
Carlota Olcina transmet una energia i vitalitat encomanadissa que contrasta amb la tranquil·litat del seu marit, un magnífic Ivan Benet. Mireia Aixalà és la Sra. Daldry, que arriba a la consulta acompanyada pel seu marit, Xavi Ricart. Ella és la primera que experimenta amb la teràpia del doctor i descobreix el que és un orgasme. La seva interpretació és brillant.
Intervenen també l’Alba Florejachs en un paper molt seriós i en què, sense gaire text, transmet sentiments i emocions amb la seva gestualitat i les seves mirades, Pol López en el paper del pintor Leo Irving, un artista bohemi i enamoradís que també és somet a la teràpia del doctor, i Adeline Flaun, en un esplèndid paper de dida (però amb un petit problema de dicció que ens va dificultar entendre algunes frases), és la persona que sense tenir estudis ni pertànyer a una classe social acomodada, demostra conèixer millor la naturalesa humana.
Una proposta que amb un fil conductor diferent, ens parla de la cara i la creu de la maternitat, de la sexualitat reprimida i de les diferències de classe.
A nosaltres ens ha agradat molt, especialment la posada en escena, una magnífica il·luminació de Jaume Ventura, disseny de so de Damien Bazin amb composició musical de Carles Pedragosa.
Magnifiques direcció i interpretacions que ens han fet passar dues hores sense mirar el rellotge, i que se’ns ha fet fins i tot curta.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ