La culpa era de les dones, com sempre!!

L’autora d’aquesta obra Sarah Ruhl es va inspirar en el llibre The Technology of Orgasm: Hysteria, the Vibrator, and Women’s Sexual Satisfaction de Rachel P. Maines.
L’obra es va estrenar en 2009 i al 2010 va ser seleccionada per diversos premis Tony. S’ha representat en més d’una dotzena d’escenaris de tot el món.
El text no és original. La idea de la histèria associada a la insatisfacció sexual femenina ja va ser descrita a l’antic Egipte i tant Plató como Aristòtil van basar la teoria de la histèria en el mite segons el qual l’úter (hysteros) pot causar tota classe de malalties. Galeno ja la va descriure como insatisfacció sexual i recomanava massatges vaginals per curar-la.
Durant l’època victoriana una de quatre dones, principalment de classe alta, ocioses, avorrides i menystingudes pels marits van ser diagnosticades d’histèria. Era però fàcil de tractar. Els metges estimulaven les dones fins al “paroxisme histèric” (orgasme). Per facilitar les coses en aquella època es va inventar el primer vibrador mecànic. Encara que sigui difícil de creure és la realitat del que succeïa en aquell moment. A finals del segle XIX, en plena revolució industrial i l’inici de la il·luminació elèctrica de les ciutats coincideix amb la psiquiatria tradicional relegada aviat per Freud.
Res de nou per tant a l’obra de l’habitació del costat. Ens fa riure el patetisme de la situació, la ignorància de les dones de la seva sexualitat, la incapacitat dels homes per donar una vida sexual satisfactòria a les seves parelles, la complicitat femenina, l’onanisme. L’aplicació còmica i esperpèntica del vibrador es converteix en l’eix principal de la història (i en el justificat subtítol de l’obra). I entre vibració i vibració flueix un text poc brillant.
Els elements nous en aquesta obra són la crítica d’una societat burgesa, insolent, reaccionària i amb tocs de racisme. Hi apareix també la homosexualitat de reüll. L’obra critica també la ignorància científica, la donada per suposada potencia sexual dels homes, la incapacitat d’estimar i el distanciament de la parella per manca de relació sexual satisfactòria.
L’únic personatge normal (i terapèutic) és una dida negra que a demés d’alletar la filla de la parella fa veure a les dones la seva frustració sexual. Aquesta és la part antiracista del text.
L’escenari és bonic, d’aspecte ovalat i en el que sempre està present la sala d’espera de la consulta del metge i la sala de tractaments separats per una porta quasi invisible que permet sentir però no veure res.
Un final feliç amb el metge i la seva dona abraçats mig despullats sota els flocs de neu és la part més fluixa de tota la representació.
La recomano molt perquè no hi ha fantasia ni imaginació, no és creativa però és La CRUA I REAL HISTÒRIA, sobre tot de les dones sotmeses als capricis dels homes i de la societat.
L’obra té, com els vols transatlàntics, un enlairament emocionant, un vol tranquil massa llarg i un aterratge sense massa complicacions.