El misteri i el terror són gèneres que no arriben gaire als escenaris. És per això que els aficionats estan ara de sort amb aquesta obra que adapta relats de W. Jacobs, Barry Perowne i Frank Belknap Long. Agafa un dels contes més coneguts de cadascun i els va alternant durant tot el muntatge teatral, intentant fins i tot certs lligams -una mica postissos, tot s’ha de dir- entre les diferents trames. Crec precisament que el que potser no acaba de funcionar és la fragmentació dels contes i la forma com s’han intercalat, sobretot en la part final. Els desenllaços són irregulars: allargats en algun cas i precipitats en d’altres, fins al punt que alguna història deixa massa interrogants oberts.
El millor de L’habitació tancada, però, és l’ambientació que s’ha aconseguit amb molt pocs elements. Per tant, és fàcil entrar en un clima enrarit, fantasmagòric i de bogeria, en el que el bon treball dels actors també hi té molt a veure. Estem davant, doncs, d’un muntatge que cridarà l’atenció d’un públic molt concret i especialitzat, però que pot distreure també a un tipus d’espectador més general. L’aposta del Versus per aquest tipus d’espectacles -recordem L’empaperat groc de la temporada passada- és realment encomiable i omple un buit que calia reivindicar.