Hi ha obres de teatre que són monumentals, ja sigui pel seu desafiament, per la seva ambició o perquè acaben essent un fenomen extrateatral. Ara em venen al cap Àngels a Amèrica, Homebody/Kabul o Agost, per posar només exemples de la dramatúrgia nord-americana, sempre avesada a construir obres que aspiren a ser “més grans que la vida”. En aquest cas estem davant d’una obra magna, no només per la seva durada extrema (recordem que les dues parts d’Àngels a Amèrica tenien una durada fins i tot superior) sinó per la força del missatge i per la voluntat d’unir generacions davant de problemes comuns. Matthew López escriu un text que beu directament d’autors com O’Neill o Kushner, però que es presenta amb una prosa directe, aparentment més senzilla, però carregada d’humanitat i un coneixement profund dels personatges i els conflictes que vol desenvolupar. En aquest sentit, és d’admirar el ritme que té la narració, l’estructura interna de la peça i també la forma que té de superposar capes de contingut (la construcció d’una novel·la, la novel·la en si mateixa, la llicència de col·locar a E.M. Forster a la trama, etc.) Una filigrana que no notem, i que només un gran autor pot servir amb tanta facilitat.
L’aventura de fer aquesta obra en català va començar fa uns vuit anys. I és que no és fàcil enfrontar-se a un text d’aquesta complexitat, convèncer a un teatre perquè s’atreveixi amb una durada tan llarga, convèncer a uns actors perquè es deixin la pell a cada funció i fer que el públic s’embranqui en un viatge com aquest. Això s’ha aconseguit, en part, a un repartiment encapçalat per actors joves força coneguts; un repartiment en estat de gràcia del que destaquen els seus dos protagonistes, un Albert Salazar que és conscient de que està davant del repte més gran de la seva carrera i un Carlos Cuevas que tira de força, vitalitat i entusiasme. Els dos estan esplèndids, però no cal oblidar Carles Martínez (brillant i emotiu com a Morgan i com a Walter), Abel Folk i Marc Soler en un altre doble paper molt interessant… i molt difícil. Els altres intèrprets –fins a un total de 13- acompanyen igualment l’emoció de la trama com si d’un cor grec es tractés, desdoblant-se en diversos personatges i observant sempre la història com a testimonis o notaris d’uns fets excepcionals.
Però no podria deixar de fer aquest comentari sense citar la brillant tasca de direcció de Josep Maria Mestres, un director que porta ja molts anys i que potser mai hem reivindicat de la manera que es mereix, tot i haver dirigit grans i exitosos muntatges (Un matrimoni de Boston, Els Watson, L’oreneta). A L’herència ens regala una direcció minuciosa i molt estudiada, amb una gran atenció per les interpretacions –marca de la casa- i també per la composició de les escenes. La lenta transformació de la sala d’assaig fins a la casa que veurem al final (gran mèrit de Lluc Castells) és d’una elegància i un virtuosisme que només pot fer un gran director, a l’igual que l’escena final del primer acte… que no explicarem perquè la pugueu gaudir millor i amb tota l’emoció que mereix.