“Ell té una història per explicar.”
I aquí és on radica tot, la necessitat imperativa de crear un relat propi de la vida, d’aquelles persones que acompanyen, de les que han precedit i les que es van sumant. La comunitat a la qual pertany cada individu és intrínseca, s’és llegat d’una història i el precedent d’allò que succeirà. Per això, és tant important no oblidar, mantenir viva la memòria, respectar-la i compartir-la.
Matthew López crea una peça preciosa que commou i emociona. Inspirada en certa manera en la novel·la Howards End d’E. M. Forster, López va estrenar L’herència al 2018 a Londres i va rebre molts premis, reconeixent no només el muntatge escènic sinó especialment el seu text. Partint d’aquesta primera matèria excel·lent, Josep Maria Mestres porta a l’escenari aquesta producció amb una elegància i sensibilitat que arriba a cadascuna de les persones del pati de butaques.
Com a escenari una sala d’assaig on uns joves gais de Nova York estan intentant escriure una novel·la, una obra de teatre, un text que reflecteixi la seva realitat, el seu temps. En aquesta cerca per la pròpia història, descobriran que el seu avui és el resultat d’aquelles persones que els van precedir i que van viure episodis molt obscurs -com la lluita dels seus drets o la pandèmia de la Sida als anys 80-. És el passat el que ha construït el present i aquest determinarà també el futur. No tenir en compte aquesta història compartida, aquest llegat, és negar a aquelles persones i la seva vida.
En un marc escènic senzill i minimalista, amb elements claus i un disseny de producció, so i llums molt intel·ligent i audaç, es crea l’espai ideal per al relat que explica un repartiment sublim, excepcional, entregat a la història i al seu significat. Potser n’hi ha que porten a les seves espatlles el pes emocional de la narració, però sense el magnífic treball coral aquesta obra no arribaria a les quotes de grandesa que assoleix.
Albert Salazar s’entrega absolutament al seu personatge, Eric Glass, el seu cos i la seva presència estan tan ficats en cada paraula i sentiment que comparteix amb l’audiència que desapareix completament mentre atrapa a cada espectador/a i l’arrossega al seu món més enllà del teatre. Marc Soler s’endinsa en la trama navegant entre dos personatges bastant dispars, en Leo i l’Adam que, sent dues cares d’una mateixa moneda, exposa uns matisos clars i interessants per anar més enllà del seu present. Carlos Cuevas i el seu extravertit Toby atrauen al públic immediatament i, a poc a poc, l’intèrpret va descobrint les seves esquerdes, aquelles cicatrius que intenta tapar per no deixar veure les seves vulnerabilitats. A més desconcert del personatge, més s’enamora l’espectador/a d’aquest. Carles Martínez, en el seu doble paper de guia espiritual i de vida, a més del literari, transforma les paraules que surten de la seva boca en perles que van creant manifestos que el públic necessita subratllar i deixar marcats per recórrer a ells en molts moments vitals. La seva facilitat per donar forma a uns diàlegs complexos i plens de contingut com si fos una conversa senzilla envolta l’obra i engrandeix el text.
És gairebé impossible ser justa en un petit text amb tot allò que significa L’herència pel públic que té el privilegi de veure-la i -presumeixo de dir- per les persones implicades en la seva producció.
Haver passat més de sis hores al teatre com si no haguessin sigut més que un parell d’estones, demostra que la connexió amb el text i la seva posada en escena és completa. Una experiència que es vol tornar a viure, esperant descobrir encara més detalls que la facin més especial i inoblidable.