Àlex Rigola adapta el text de Thomas Bernhard L’home de teatre (Der Theatermacher) para situar-lo al barri de Badal de Barcelona en una versió protagonitzada per Andreu Benito.
Bernhard va quedar marcat per una infància amb moltes carències i va arrossegar problemes de salut tota la seva vida. El poc que coneixem d’ell és a través de les seves obres i, a partir de peces com Davant de la jubilació (Teatre Lliure 2017), intuïm una obra intensa, turmentada i crítica.
Andreu Benito és aquí un autor, director i actor de la seva obra de teatre que, amb totes les dificultats d’un teatre familiar, va de gira per tots els pobles i barris mostrant una obra que només es deixa veure, s’intueix i treu el nas fent crítica de personatges que han mogut la història amb el seu poder dictatorial.
Tota l’obra és la preparació de la representació. La dona i els dos fills hi són presents d’alguna manera. Teatre dins del teatre de manera constant. L’home tracta la família-companyia amb menyspreu i amb molta insolència descarrega sobre ells les dificultats que troba en la seva gira. El fill (Àlex Fons) rep les conseqüències de les decepcions del pare. Veiem en ell un personatge fràgil i submís dominat per la por davant d’un pare que no acaba de controlar ni entendre. No s’oblida de criticar les deficiències dels barris on ha d’actuar sense aconseguir la simpatia del públic pels problemes que el teatre planteja.
El monòleg d’Andreu Benito està carregat de silencis, mirades al públic buscant una complicitat que no troba. El ritme és dens, amb silencis i pauses que ens dona temps per digerir el que no s’acaba d’entendre.
Amb la seva arrogància i immodèstia, el personatge de Bernhard no aconsegueix les simpaties del públic potser això els va passar a la societat austríaca. Potser és també això el que buscava. El rebuig d’una societat ultranacionalista que Bernhard criticava i el rebuig a personatges tan egòlatres com l’home de teatre.
