Goldoni és un dels grans genis de la dramatúrgia, i sempre he cregut que L’hostalera és un dels textos més bells que s’han fet mai sobre el tema de la seducció i la guerra de sexes. Un text, a més, que té més capes que les mostrades i que desemboca en un final inesperadament trist, com en moltes altres obres de l’autor. Aquesta baixada a la realitat i aquest caràcter sobtadament pràctic i realista dels seus personatges fa que Goldoni esdevingui un dels comediògrafs que millor ha aguantat el pas del temps.
Ja fa una pila d’anys vaig poder veure la versió que en va fer Sergi Belbel, centrada sobretot en el joc dialèctic i les motivacions dels personatges. Ara, en canvi, Pau Carrió ha donat preferència a l’embolcall i a la part estètica. Fidel a l’afició de La Perla 29 cap a la Itàlia més cinematogràfica, ha convertit el teatre en una locanda dels anys seixanta i ha vestit als personatges com si estiguessin en una pel·lícula de Fellini. Tot plegat ha servit per organitzar una gran festa, amb sopar inclòs, encara que s’hagin perdut matisos i una certa profunditat dels personatges centrals. Uns personatges molt ben servits per Laura Aubert i David Verdaguer, que lluiten cadascuna de les seves rèpliques fins al final. També cal esmentar el magnífic treball de Javier Beltrán, que es posa al públic a la butxaca amb el seu escurat marquès, i l’escenografia tan reeixida de Sebastià Brosa. Tot plegat, un èxit immediat que augura un boca-orella sensacional.