Si us agraden les comèdies d’embolics, entretingudes i molt divertides, L’hostalera és la vostra obra. Tot i que no té un argument especialment enrevessat de mentides i mitges veritats entre els diferents personatges, en la seva senzillesa i frescor radica la seva autèntica gràcia. No cal que l’argument sigui molt complicat, perquè els personatges estan construïts d’una manera molt intel·ligent. De la mateixa manera, els actors proporcionen unes interpretacions molt naturals i amenes.
La posada en escena és fantàstica, convertint la sala de la Biblioteca de Catalunya en un gran menjador d’hostal, on els espectadors també són hostes. Senzilla i eficaç, ens transporta a Itàlia en forma i esperit. La música també és un element clau en aquesta qüestió. Música en directe, amb guitarra, saxo, piano i, fins i tot amb violí, ens traslladen a la Itàlia dels anys 60’ amb cançons, més o menys conegudes, interpretades pels mateixos personatges.
Laura Aubert, com a Mirandolina, és el pol d’atracció dels hostes i també dels espectadors. La seva alegria al rostre i a l’emoció ens endinsa en aquesta comèdia des del primer minut. Ella, Júlia Barceló i Alba Pujol repeteixen en els seus papers en aquesta segona temporada de l’obra. En canvi, tota la plantilla masculina es renova en aquesta ocasió, amb Ernest Villegas, Oriol Guinart, Jordi Llovet i Pau Vinyals. De tots, destacar, especialment les actuacions de Llovet i Vinyals. Del primer, la seva interpretació del marquès arriba a uns nivells de perfecció impossibles d’obviar. De Vinyals, només dir que ens guanya a cada aparició, com sempre ho fa en tots els personatges als que dóna vida.
Situacions esperpèntiques, divertides i musicals fan passar una molt bona estona a l’espectador, que marxa de la Biblioteca amb un somriure a la cara i amb la sensació que la vida pot ser genial.