M’encanta la ciència ficció, que no és més que, com deia algú, reflexionar sobre com reaccionem davant de canvis, habitualment tecnològics. L’excusa aquí és la física quàntica de la que no he entès mai ni un bri. Sí, sé de memòria allò del gat d’Schrödinger, i segueixo amb el meu pensament limitat: o està viu o mort, no fotem. Ara, no ens espantem, que l’obra es gaudeix, i molt, sense necessitat de res més que ganes de viure emocions.
La premissa és interessantíssima: de sobte, la gent pot saber com serà el seu futur. Apareixen als murs de Facebook missatges que ells mateixos escriuran d’aquí uns anys. I clar, tot canvia. Si ja està tot decidit, quin sentit té fer el que fem i com ho fem? Lluitem per una relació que sabem que morirà? Si sabem que la relació anirà bé, moren les papallones a l’estómac? On queda la descoberta, la por? Podem refusar aquest coneixement de què serà de nosaltres mentre la resta del món sap del cert el camí a seguir?
Es juga amb dos realitats, diferents, paral·leles, depenent de quin cas fem als missatges rebuts del futur sobre nosaltres mateixos. Podem canviar el futur? Ens atrevim a fer-ho? Si bé en algun moment et pots perdre i no saber en quina realitat estàs, no importa gaire, de seguida et tornes a situar. Hi ha una relació incipient, un accident de cotxe que canviarà la vida (o mort) de tres personatges però va més enllà i parla de nosaltres. De decidir, de trencar amb el destí, sí és que és possible, de que cada decisió que prenem, obre un nou futur, una nova línia vital.
Si la sala ja proporciona sempre proximitat, en aquest cas, encara més. Una encertada escenografia ha reduït l’espai on es mouen els personatges a la mínima expressió i de fet es com si veiessis primers plànols televisius de tan a prop com passa tot. Tot això amb una estupenda Bruna Cusí (i van….), molt ben acompanyada per la Vicky Luengo i el Sergi Matamala, amb algun tic ja habitual, i amb gran treball de so i il·luminació.