El plantejament és atractiu i genera expectatives: dues persones tenen una primera cita, però ja saben que seran parella i coneixeran detalls de la seva vida en comú futura. Aquesta premissa genera preguntes: Com ens afectaria saber el nostre futur? Si el coneixem, tenim la possibilitat de canviar-lo? Seguim creient en el destí com a ens abstracte?
Mig cotxe presideix l’escenari, com si hagués travessat la paret del teatre. L’obra comença amb un accident de cotxe. A càmera lenta. Molt cinematogràfic. Aquest serà l’únic moment de pausa, d’agafar aire, de suspendre el temps. La resta de l’obra no ofereix respir. Argumentalment, és una ràfega d’idees, de girs, de canvis de to, de pluja d’efectes, que costa de digerir per la rapidesa en què succeeixen. Pel que fa al to, es tracta d’una barreja irregular de comèdia i drama que no acaba de definir-se ni d’agafar cos.
No obstant, entremig del caos, sorgeixen escenes aïllades que brillen per si soles, que conjuguen perfectament el suspens i l’humor. Són aquestes escenes les que et mantenen alerta durant l’obra i les que fan que surtis del teatre amb ganes de més.