Com el gat de Schrödinger, som i alhora no som. La mecànica quàntica al servei d’un misteri d’enormes proporcions: està tot determinat? El destí, està ja escrit? Sembla una forma de parlar, oi? Una expressió que utilitzem de tant en tant, sense més pretensions, quan els signes de la vida ens indiquen que alguna cosa havia de passar. Una excusa, potser, que ens desempallega de la frustració, que ens perdona la nostra incapacitat per a fer que les coses vagin on volem. A Lifespoiler, la determinació del destí és real, inexorable, indecent, dramàtica…
A l’espectacle, les anades i vingudes en el temps, i, sobretot, en les dues dimensions de la realitat plantejada són captivadores, vibrants, àgils i ben treballades. Situen l’espectador en un camí incert, en una cruïlla en la que, es prengui el camí que es prengui, tot fa pinta d’acabar fatal. L’inici posa en joc la teva agilitat mental, i en un primer instant és fàcil pensar que necessites rebobinar… Però fas bé si et deixes dur, si relaxes la ment i la racionalitat que sempre acaba per posar aigua al vi. La interpretació de l’Alba Ribas, la Cintia Ballbé i en Sergio Matamala és deliciosa, hàbil, en tots els seus matisos, que en són molts. I l’escenografia completa l’excel·lència. Res no hi sobra, res no hi manca. Sota la direcció de Marc Angelet i Alejo Levis, cada escena t’enganxa per la tendresa, l’angoixa, la ironia o la tensió que s’hi amaga. I és que acaba esdevenint un exercici complet. Pagava la pena agafar-te de la mà de la interpretació, perquè el plantejament no necessita una prèvia. L’experiència dels personatges il·lustra la tesi amb claredat. I fa pensar, i molt, sobre si som realment amos de la nostra vida.
En resum, una experiència teatral fantàstica. Ben mirat, amb el segell Flyhard Produccions, segurament el destí ja estava escrit…