Encara queden històries per explicar tal com podem veure en Ligeros de equipaje. Una possibilitat de sentir la veu de tots aquells que van quedar atrapats sota la neu, als primers pobles de França, als camps d’Argeles i els que van sobreviure en silenci durant el llarg exili del 39. I ho fem d’una manera dinàmica i emocionant (en un sentit ampli de la paraula).
El punt de partida són testimonis reals. Un teatre documental que s’entrega a la pura dramatització i artifici per tal d’explicar la història d’un avi que s’enfonsa en els seus records per tal de donar sentit a una època caòtica i desconcertant davant la mirada incrèdula del seu nét. A través de projeccions, una escenografia minsa i d’una gran tècnica actoral aconseguim percebre el gran ampli espectre de personatges que donen cos al relat. Les situacions, algunes anecdòtiques i d’altres al límit de la versemblança, són petits episodis individuals que configuren aquest gran relat perdut.
Per últim, i no fet d’una manera ostensible, es creen enllaços amb el drama dels refugiats i quin partit prenem nosaltres des del punt de vista contrari. Un punt a favor més d’una bona proposta temàtica, discursiva i escènica.